El balancí vermell
“Les coses s’acaben”, va ser la gran frase amb què li va explicar al balancí vermell per què acabava de penjar-lo a Wallapop amb la intenció de desfer-se’n. Les coses, és cert que s’acaben. I el pitjor és que de vegades s’acaben sense una raó. No tenien, de fet, motius per acabar-se, però apareix un impuls, un caprici imprevist, i fem que s’acabin abruptament. Només perquè sí. El balancí està nou. El va comprar alhora que el pis, en una botiga de mobles de disseny. Va ser un enamorament sobtat. Li va sortir per un ull de la cara, confessa. Però se’n va enamorar abans de veure’n el preu. Ja no recorda quan li va costar. En la nebulosa nostàlgia que van deixar aquells dies en què la vida semblava fàcil, i que al cap de poc començaria a ser difícil, el balancí va ser car i inevitable. Això havia passat feia 18 anys, cosa que implicava acceptar que el balancí era vell.
Gairebé no l’utilitzava. Li agradava més mirar-lo i dir-se “és bonic, eh!” que ocupar-lo. No era senzill ni deixar-s’hi caure ni aixecar-se’n, tot i que una vegada a sobre resultava còmode i acollidor. Ser-hi a sobre es convertia en una barreja d’estar assegut i estar ajagut. La maniobra d’acomodar-s’hi s’assemblava a un salt al buit. Gairebé havia de tancar els ulls, aguantar la respiració i resar per caure bé. Llavors, el succionava, el feia part d’ell. De vegades creia que el balancí vermell pensava “que còmode que estic” quan algú s’hi posava a sobre. Aixecar-se’n podia ser una odissea. A la seva mare van haver de rescatar-la entre dos. Amb el temps ell va anar perfeccionant la tècnica i es tirava a terra, i des d’allà baix reconstruïa la seva vida. La maniobra s’assemblava a l’acte de deixar-se caure del matalàs a l’aigua de la piscina, només que sense aigua.
Però que bonic, que vermell, que protagonista. Qualsevol que venia a casa seva i el veia per primera vegada no es resistia a provar-lo. Era un caramel. Després l’havien d’ajudar a posar-se dret, i el dia que tornava pel pis, l’envoltava i seia al sofà o a una cadira, balbucejant “quin fill de puta”, sense treure-li l’ull de sobre del tot. Algunes parelles s’estranyaven que no se’n desfés o no el portés a casa dels pares, com a pas previ mental de perdre’l de vista per sempre. Va resistir a tres mudances. En dues va viure desmuntat al traster. En l’última, en vista que no hi havia traster, el va restituir al despatx. No van trigar a aparèixer els vells fantasmes. Va tornar a veure, però aquesta vegada amb més violència, el sentit pràctic de la vida intentant matar la bellesa, amb l’argument que la bellesa, si no hi ha res més, només serveix per a la bellesa, és a dir, per a res.
Al cap de poques hores de penjar les fotos a Wallapop, van començar a arribar-li estúpids comentaris i preguntes. Es va dir “però que estàs fent”, que és una de les formes orals que adopta el penediment, i va retirar les fotos i va eliminar l’aplicació del mòbil i se’n va recordar que gairebé sempre l’únic que importa és la bellesa. No nega que les coses s’acabin, però tan cert o més és que les coses continuen, i també sense una raó lògica, només perquè sí.