Els 70 anys d’història del nostre Museu Municipal de Molins de Rei són, fonamentalment, la història de la col·laboració desinteressada de centenars de molinencs que al llarg d’aquests anys han fet donació de milers d’objectes, amb la intenció que fossin conservats com a llegat a les futures generacions.

Una de les funcions socials dels museus, i del nostre en particular, és recuperar el valor de document històric, etnològic o estètic que tenen els objectes que es conserven en el seu fons. Avui parlarem de les formes de vida, els hàbits i costums de temps passats a través del recorregut per una casa pairal dels segles XIX i principis dels XX.

La casa
Des de l’època de les coves fins a la dels gratacels, la humanitat ha sentit la necessitat d’aixoplugar-se, una necessitat tan imperiosa com el menjar i el beure.

La casa, en paral·lel a l’evolució cultural de l’ésser humà, ha esdevingut quelcom més que el resultat pràctic d’unes necessitats, perquè s’han anat afegint uns sentits simbòlics de valors socials, espirituals i familiars que l’han convertit en un organisme social, econòmic i jurídic. La majoria de persones eren conegudes per la casa a què pertanyien i, segons això, també eren classificades dins l’escala de prestigi, de manera que el que valia per la casa valia per a tots els seus membres.

El vestíbul
La funció de l’espai de l’entrada podia ser molt variada, a part de servir com a rebedor, la seva disposició i els estris que s’hi associaven depenien de l’ofici o la feina del cap de família.

La cuina
La cuina i la llar de foc eren el centre vital i acollidor de la casa on es reunia la família a l’entorn de la taula. Lloc plàcid de repòs i d’esplai... Al voltant de la llar s’hi treballava, s’hi resava, s’hi rebien vistes. I s’hi passaven les llargues vetllades hivernals...

El rebost
El rebost era imprescindible en totes les cases com a magatzem de provisions, amb les seves lleixes, els seus calaixos, el botifarrer penjat del sostre, la sitra d’oli, els barralons de vi, la gerra del llard, les garrafes de rosolis i ratafies, els pots d’olives, mel, confitures i tot el que constituïa la reserva i dipòsit per al manteniment de la cuina i la taula.

El menjador
Menjar ha estat sempre una necessitat primària que culturalment s’ha convertit en un ritu social. El menjador era l’estança de les cases pairals, on es feien els dinars dels dies de gran festa, les reunions familiars. En aquest espai es trobaven les peces més refinades.

Al menjador s’unien apetit, plaer i convencions socials: la col·locació de les estovalles, l’ordenació de la vaixella i coberts, la disposició dels comensals que es distribuïen seguint posicions segons l’amfitrió: l’edat, el gènere, els convidats, les regles d’hospitalitat, condicionaven l’ambient d’aquest espai.

El dormitori
L’alcova constituïa l’àmbit més íntim de la casa. Allí es concebien fills i projectes, es traspassaven les fronteres del somni i de la vida... Amb la penombra de les alcoves s’obrien i tancaven els ulls. Allí es naixia i es moria.

La pietat popular es feia present en la vida quotidiana, sobretot en aquesta cambra amb imatges i quadres de la religió cristiana, que es consideraven com a base i entramat del comportament de la vida.

L’espai de treball
Al pati de les cases pairals, generalment, es podia trobar la comuna, un peti hort i el cobert o estable amb animals (bous, mules, ases, gallines, conills i coloms) ...i un munt d’objectes que s’utilitzaven per desenvolupar els treballs diaris a l’hort, l’estable, o al camp i al bosc.

La necessitat de l’abastament en una societat tradicional que basava la seva economia en l’agricultura, girava a l’entorn de la terra i el treball: blat, vinya i olivera, i els cultius de regadiu, per la presència del riu.

Al llarg del cicle anual s’anaven succeint una sèrie de pràctiques rituals que començaven amb la benedicció dels animals al gener i dels camps a la primavera, fins al moment de la recol·lecció amb les festes d’acció de gràcies, definides com a festes patronals.

Al Museu de Molins de Rei s’hi troben estris, mobles i aparells propis d’aquells anys que, avui, podem admirar per no perdre el record, gràcies a moltes persones que han sentit i senten el Museu com a una part de la seva vida en retrobar-se amb aquelles peces que en altre moment formaven part de la seva família.