S’anomena violència vicària aquella en què l’agressor el que busca és fer mal a la seva parella a través dels seus éssers estimats. És a dir, pares que assassinen els seus propis fills per castigar les seves parelles.

La violència vicària té moltes més cares i va molt més enllà dels assassinats, perquè no sempre és tan extrema. A vegades agafa formes més subtils, com ara la manipulació dels fills per posar-los en contra de la mare, fins i tot buscant que l’agredeixin.

Aquest tipus de violència se l’anomena vicària, perquè és un terme que fins ara semblava més relacionat exclusivament amb l’organització eclesiàstica. He indagat l’origen etimològic i històric de la paraula en qüestió.

Vicari prové del llatí que serveix per definir la persona que en substitueix una altra en un lloc de poder. La primera vegada que es va utilitzar va ser durant el segle III, quan l’emperador Dioclecià va reorganitzar el territori en unes porcions administratives que va batejar com a diòcesis. Aquelles àrees eren controlades pels vicaris i les seves diòcesis estaven agrupades en entitats administratives superiors anomenades prefectures.

Tant per la influència del dret i la història de l’època romana com per la pervivència del llatí com a llengua de cultura i poder a l’Europa medieval, el terme vicari es va continuar utilitzant, però adaptant-se a les noves organitzacions polítiques territorials de l’edat mitjana. Durant l’època carolíngia de l’actual França (segles VII-IX) era el nom amb què es designaven uns funcionaris reials encarregats d’impartir justícia. A les terres catalanes també existien els vicaris, però feien una altra tasca. El territori estava dividit en comtats i, com es pot deduir, els comtes eren la màxima autoritat de l’àrea. En algunes ocasions hi havia vescomtes i era habitual que aquests, entre els subordinats, tinguessin vicaris. La seva funció era defensar un territori adscrit a un castell. I a la península itàlica, durant el segle XIII, l’emperador Frederic II va tornar al significat perquè va copiar el sistema romà de vicaris per organitzar les seves possessions. Amb la substitució de les administracions nobiliàries per la dels estats liberals que es van anar introduint durant el segle XIX, es van crear nous càrrecs i maneres diferents de gestionar els territoris. Només l’Església cristiana va mantenir la figura del vicari.

En el cas de l’Església catòlica, el més habitual és el vicari parroquial, un sacerdot que ajuda en les seves funcions el rector d’una parròquia i que el pot substituir temporalment fins que els superiors jeràrquics nomenen un nou titular. També existeix la figura del vicari apostòlic, que és un prelat que administra un territori que encara no s’ha erigit en diòcesi. En el cas de les diòcesis que ja estan en funcionament, el vicari episcopal és l’ajudant del bisbe. A més, precisament. Com que el significat originari del terme llatí és “substitut”, al Sant Pare de Roma també se’l pot anomenar vicari de Jesucrist, en tant que representant de Déu a la Terra.

Com es pot veure, al llarg de la història les paraules poden anar canviant de significat per adaptar-se a les necessitats de cada època. Però mai podran descriure l’horror i la repulsa que provoquen els crims inconcebibles que, desgraciadament es van repetint.

La primera especialista que va utilitzar el concepte “violència vicària” va ser la psicòloga Sonia Vaccaro, que des de fa més de quatre dècades es dedica a l’estudi de la violència contra les dones. El 2017, el Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere va recollir el concepte i, darrerament, ja s’han tingut en compte en el redactat de diverses sentències judicials.