Aquella nit, l’Antònia Saez, va telefonar a un d’aquests programes nocturns de ràdio que tant consol donen a les persones insomnes Va explicar que vivia sola i que tenia la tele encesa les 24 hores del dia i que s’havia acostumat a veure-la com si fos una xemeneia amb un foc que reduïa o avivava amb el comandament a distància. Feia anar amb gran habilitat el control d’intensitat dels colors, i podia provocar a la pantalla veritables incendis cromàtics seguits de tons grisos i apagats, que evocava el grapat de cendra que queda a la llar de foc al final de les tardes d’hivern. La locutora li va preguntar si no feia atenció als continguts dels programes i va dir que no, que els continguts se’ls sabia tots, perquè sempre deien el mateix. La tele ja només li interessava com a xemeneia.

–Per cert, va afegir–, que ahir la vaig atiar tant amb el comandament a distància que els colors van sortir de la pantalla i van incendiar el saló. Primer van cremar els marcs dels quadres que hi ha sobre l’aparell i després les flames de colors es van estendre a les cortines, la tauleta baixa del cafè i l’alfombra. Tot cremava, fins i tot l’aire es va omplir d’esclats vermells, blaus i grocs que van encendre també la meva bata d’estar per casa. Tota jo em vaig inflamar en qüestió de segons: els meus cabells, les meves cames, les meves cuixes, els meus pits, els meus malucs...

–Es quedaria abrasada– va intervenir la locutora en to condescendent.

–Abrasada, no– va respondre l’Antònia Saez-perquè els colors no cremen. A més, de seguida vaig reduir la intensitat amb el comandament a distància i els principals focus de l’incendi es van sufocar i van quedar reduïts a una cendra invisible.

–No en queden restes, doncs? –va insistir la conductora del programa.

–A l’exterior, no, cap.

–On llavors?

–Al meu cor– va respondre l’Antònia Saez-. El meu cor es queda ple de cendra de color gris, una cendra que el va cobrint i que ofega els seus batecs, una cendra que l’enterra a poc a poc. Moriré d’això, de la cendra que deixen les flames de colors en la meva ànima.

Dit això, l’Antònia Saez, va penjar, i això va ser tot.