Dèiem la setmana passada que el grup que anava a les expedicions a la recerca de materials, sortien els dissabtes, després de dinar. Tots treballaven fins a dos quarts de dues de la tarda. També sortien molts diumenges al matí. Amb tot, hi havia grupets que sortien entre setmana: en concret, els dijous a la atarda. Un d’aquests grupets el formaven en Miquel Sellarès, en Joan Baruta, en Medir Sabanès i Antoni Bargalló.

Així s’excavaren les coves situades a Santa Creu d’Olorda i Can Montmany de Sobrerroca, juntament amb altres indrets. Si avui s’expliquessin les anècdotes que van passar serien del tot incomprensibles, sobretot en allò que fa referència a l’equipament i eines d’excavació. Les seves robes eren les d’anar a treballar, perquè ja eren brutes d’oli i greixos: la il·luminació es feia amb espelmes, llums de carbur i oli, juntament amb alguna llanterna. Les cordes eren unes “cordetes” procedents dels frens dels ordidors. Les piquetes i les pales procedien d’una troballa que en Joan Baruta féu a Corbera d’Ebre, poble d’un oncle seu, i segur que eren restes abandonades pels contendents de la Guerra Civil.

En Bargallò, en Siñol i en Baruta eren els més joves, prims i àgils, condició que els feia aptes per entrar per les escletxes més estretes. En miquel Sellarès era un tecnòleg: abans de fer res procedia mentalment a fer el reconeixement del lloc i la situació i, amb una veu quasi imperceptible, donava una sentència sobre l’actuació, que normalment no fallava. En Josep Pujol era fort i coneixedor del terreny, els camins i el terme de la vila En Miquel Ballester era molt atlètic i caut. En Joan Pi era impacient i burxador, demanant sempre un xic més; després demanava perdó. Així mateix feia l’Enriquet (per distingir-lo del seu pare). Sempre deia “Compte, nois compte”. En Medir Sabanès era un autèntic talp: es podia trobar-lo en el lloc més inversemblant.

El Sr. Enric, callat, sempre esperava a la sortida de les coves el resultat de l’expedició, tot fent repàs a les peces trobades. Antoni Bargalló, en el seu escrit, recorda perfectament com el Sr. Enric acaronà, a la sortida de la cova d’Or de Santa Creu, la primera peça important que es va treure, després de lluitar uns dies per poder-la extreure sencera. L’alegria fou tan gran, que baixant per les feixes de can Farrés, cobertes totes d’argelagues, no “sentíem les punxades d’aquests matolls”. Fou com una processó laica encapçalada pel Sr. Enric, portant la peça dintre d’una bossa aixecada a l’alçada dels ulls. La resta del grup seguien darrere d’ell, fent salts i crits de triomf. Sabien perfectament que el jove Museu tenia la primera peça important i l’havien trobada i rescatada ells!

Els perills eren grans actuant en aquests condicions: més d’una vegada varen tenir ensurts, encara que aquests no tingueren conseqüències greus. Recorda l’esmentat Antoni Bargalló que una vegada a la cova de can Montmany, en Miquel Sellarès, quedà atrapat entre dues roques després d’una ensulsiada. El seu rescat costà unes hores, ja que amb una piqueta, una escarpa i un martell, hagueren d’esmicolar la pedra per alliberar-lo, ja que, a més, obstruïa la sortida als que eren a una part de la cova. Aquest fet demostrà “l’entusiasme que teníem tots, entusiasme que ens feia oblidar les normes de seguretat, per mínimes i elementals que fossin”.

Tots els components d’aquell primer grup col·laborador en la creació del Museu de Molins de Rei ja només queden en el record i, per això, hem volgut recordar-los en aquesta commemoració, com també a tots els que vingueren després com a marmessors del llegat que ens deixaren i que, avui, procurem continuar amb moltes dificultats l’Associació d’Amics del Museu.

I l’Antoni Bargalló, acaba el seu escrit així: “Acabo demanant a les generacions actuals i futures que continuïn treballant per la preservació de la nostra identitat molinenca i catalana, que el nostre Museu esdevingui allò pel que nosaltres el vàrem fundar i en el qual dipositàrem els nostres anhels”.