“La galera és al darrere de moltes receptes, a les quals aporta un gust característic i enriqueix de manera singular”
Diego Campos, cuiner

La cuina mediterrània, a més de saludable i agraïda i rica en textures, gustos i aromes que es poden combinar en plats sorprenents. El Mare Nostrum ha generat un sentiment culinari estretament vinculat a tots els pobles de la conca de la Mediterrània. La filosofia d’aquesta dieta té molt a veure amb els productes de la regió, la seva qualitat i la manera de cuinar-los. I no fa falta parlar de grans productes; fins i tot quan pensem en la senzilla galera, la cuina mediterrània ens ofereix uns plats excel·lents. És un crustaci humil que viu en el fons arenós de la costa, on captura les seves preses.

Dins de l’espècie dels crustacis, la galera pertany als estomatòpodes, que es caracteritzen pels seus dos apèndixs bucals, dividits en dos i que es pleguen com una navalla.

El fons marí del litoral mediterrani és molt ric en posidònies, un tipus de vegetal aquàtic que viu submergit en zones properes a la costa i que donen una riquesa especial al sòl del mar, ja que fomenten les concentracions de peix i marisc i, per tant, de galeres.

El color de la galera pot variar des del groc fins al taronja i presenta dues taques en la posició dorsal que simulen dos ulls, i que fa servir com a recurs de defensa davant d’altres depredadors: així evita els atacs inesperats per darrere.

El contingut d’aigua de la galera pot oscil·lar entre un 75% i un 85%; la quantitat de proteïnes està al voltant del 14 i el 20%. El seu contingut en greix varia del 0,1 al 0,8%, segons l’època de l’any, l’alimentació o si és temps o no de reproducció. Com a minerals més abundants, conté sodi, potassi, calci i fòsfor, a més de vitamines del grup B.

Encara que els seu hàbitat sigui les costes de la Mediterrània, la galera es troba a totes les costes de la Península. A tot el litoral se l’anomena galera (també els bascos) tret dels gallecs, que la coneixen com araña.

A altres països de la Mediterrània li diuen squille (França), pannodria (Itàlia), prega diu (Mònaco), ckala bajda (Malta), vabia (els països de l’antiga Iugoslàvia), scoulo (Grècia) o sartan gamal (Israel).

Per a la pesca de la galera s’utilitza generalment la tècnica d’arrossegament, que es fa de dia. No és una pesca tan selectiva com d’altres, però permet capturar tot el peix que podem trobar al mercat.

La galera, present en la vida diària dels pescadors, és un marisc molt utilitzat en les seves cuines. Acompanya molts ranxos de cassola presents en la memòria d’aquells que han tingut la sort d’acompanyar-los algun dia a la mar.

La cuina de pescadors es caracteritza per la seva senzillesa, però també perquè és gustosa. La senzillesa és conseqüència del poc espai i dels estris disponibles. El gust l’aporta la matèria primera, fresca i de màxima qualitat.

La galera és un dels crustacis amb més gust i, a més, amb una relació qualitat-preu excel·lent. És adient per elaborar les sopes de peix, les cremes i salses de marisc, la salsa americana i, sobretot, per preparar un bon caldo que s’afegeix a suquets, calderetes, sarsueles o romescades, a les quals dóna un toc ben especial.

Però la majoria dels humans s’embogeix amb la gamba i s’hauria de prestar més atenció a la galera. Amb això no vull dir que la gamba no sigui meravellosa, i si és de Palamós encara més, La gamba és superior a la llagosta i al llamàntol.

Encara som pobres d’esperit i preferim el que és extra, el que és desorbitat, més car, desmesurat, sabent que el que és petit també és molt agradable.

Encara que avui dia això ja ha començat a canviar, són molts els xefs que menyspreen la galera com si es tractés d’un gènere menor, d’una sarsuela en lloc d’una òpera, d’un utilitari a un descapotable alemany, de Corín Tellado usurpant el lloc de Borges. I en absolut: la galera és un crustaci de primera, encara que la forma amenaçant de trirrem romà espanti als llepafils.

Apareix en el caldo de peix però poques vegades és el protagonista del plat. En canvi qui li dóna protagonisme, no enyora per res la gamba. Si es passa per la planxa, un se’n llepa els dits i xucla totes les parts.

Ara, una advertència: se l’ha de menjar amb compte, mossegar-la amb lentitud, aturar-se a cada mossegada. Desairada per lletja, la galera es venjarà enfilant els nostres llavis vermells amb les seves pues blanques.

Confesso: a mi m’agraden molt les galeres. S’ha notat, oi?