La Música de la sardana llarga

Publicat a EL BUTLLETÍ DE L’AGRUPA de l’Agrupació Folklòrica de Molins de Rei número 94, setembre de 2009

El butlletí de l'Agrupa

El nom que ha passat merescudament a la posterioritat com a genial artífex, propulsor musical de la sardana, és el de Josep Ventura i Casas, comunment conegut per Pep Ventura, que morí a  Figueres l’any 1875. Es pot assegurar que sense la seva tan oportuna i encertada intervenció, la sardana és probable que no hagués arribat a ésser el que ha estat i no hauria passat d’esporàdica manifestació folklòrica de caràcter comarcal totalment intranscendent; que podria haver mort com la sardana curta, sense deixar amb prou feines  rastre de la seva existència, tal com va succeir també amb l’entrada del ball i el contrapàs, tal com ho escrigué Lluís Albert Ribas en el seu treball sobre Miquel Pardàs, publicat a Destino (1-V-1965).

Hi havia diferents menes de contrapàs: el llarg, el curt, el sardà i el persígola, els quals oferien entre ells remarcables diferències musicals, a més de la durada, que en el primer arribava quasi a la mitja hora.

Musicalment, el contrapàs, escrit en compàs de sis per vuit –com la sardana curta-, era d’una arcaica i sorprenent originalitat que denotava el seu remot origen.

El naixement del folklore –conseqüència directa del Romanticisme- va arribar massa tard per a salvar el ritus antiquíssim del contrapàs.

Fins a principis del segle XIX, als balls de plaça de l’Empordà, precedia al contrapàs i a les sardanes curtes –que aleshores encara s’anomenaven simplement sardanes-“l’entrada al ball”, ballet que es dansava per parelles soltes, com altres tipus que es van conservar a les comarques de muntanya. Un vell manuscrit del segle XVII, que es conserva a la Biblioteca del Palau de Peralada, donat a conèixer pel catedràtic Miquel Galobardes, fill de la població, dóna aquesta valuosa informació.

Pella i Forgas, de Begur a la seva Historia del Empurdán (1883), referint-se a aquests dos desapareguts “ball de plaça”, diu: El “ballet ampurdanés” apenas se conoce y el “contrapàs” sólo lo vi en mi infancia en todo su caràcter.

Per valorar degudament l’obra de Pep Ventura, l’hem de situar prèviament a la seva època. La incipient sardana llarga respirava un clima saturat d’exotismes fins al punt que el mateix Pep Ventura, en moltes de les seves obres, es deixa arrossegar pels corrents artístics imperants.

A l’Empordà, per la seva situació geogràfica, la sardana estava acorralada entre dues  tendències: per un costat estava subjecta a la influència dels ballables d’importació de l’altra banda del Pirineu (com la polca), i per l’altre costat, els compositors de sardanes se sentiren captivats per la seducció melòdica del bel canto, que els arribava a través de la difusió musical que assolien les representacions d’òpera italiana que tenien lloc als teatres, de Barcelona principalment on el culte de l’òpera era comparable al de les ciutats italianes de més tradició dins del gènere.

L’esmentat Lluís Albert Ribas diu “s’ha de tenir en compte que, en aquell temps, la cultura musical era essencialment operística, car la música simfònica era pràcticament desconeguda.” No fou fins a l’últim quart del segle XIX, quan els mestres catalans Joan Goula i Antoni Nicolau donaren a conèixer al públic barceloní les nou simfonies de Beethoven, el qual havia mort feia més de cinquanta anys, el 1827, exactament. En canvi, les òperes es representaven a Barcelona gairebé que eren estrenades a Itàlia.

Nombroses són les sardanes compostes en aquells anys amb motius d’òperes més o menys conegudes als nostres dies, tals com  La Sonàmbula, Faust, Adriana, Hernani, etc.

Les primeres cobles empordaneses que baixaven a Barcelona, tenien bona cura a incloure en llurs programes aquesta mena de sardanes que causaren gran sensació i mereixien unànimes aplaudiments de la crítica i de públic. Així, per exemple, en l’audició que va donar una cobla empordanesa al desaparegut Teatro de la Zarzuela, de la Ciutat Comtal, l’any 1871, es pot llegir que, l’heterogeni programa, estava integrat per les següents obres: L’aucellet, A quants tira Jesep?, Norma, La linda del Peni, faust, I due Foscani, La Marsellesa i La Farandola.

Els llargs d’aquesta sardana oferien una particularitat que  es troba també en altres del segle XIX; la sardana, amb variacions del tema a cada repetició, modalitat musical que s’estilava molt en aquells temps, en el camp instrumental, amb complicats “solos” per a lluïment de l’executant, pur reflex del “divisme” operístic.

Aquest gènere de sardanes operístiques, obeïa al fet que, els compositors anaven completant desorientats quant al caràcter que havien d’imprimir a la naixent sardana llarga per tal d’ampliar el nombre de compassos, que en aquest cas hi ha quatre “llargs” diferents, amb variacions del tema, cada vegada més enrevessades, a càrrec de la tenora, que demostren el prodigiós grau de virtuosisme assolit per alguns executants amb aquells instruments tan rudimentaris.

A les primitives sardanes –aleshores ja anomenades “curtes”- només s’usava el compàs binari compost i el compàs binari simple, que amb el temps havia d’eixamplar considerablement els migrats horitzons de la sardana, encara que en els primers moments es féu de forma esporàdica i amb certa timidesa.

En aquells temps del segle XIX, la sardana era simplement un ball, encara no havia adquirit l’alt sentit espiritual i simbòlic que va adquirir a través de l’esclat poètic i del sentit patriòtic de la Renaixença, gràcies a Maragall principalment, del qual digué encertadament el mestre Joan Llongueres: “El verb arborat i enaltidor del poeta elevà poderosament la nostra sardana a la categoria de símbol i, des d’aquell moment, la dansa senzilla i engrescadora del poble prengué en l’esperit i en la intenció de tots els bons fills de la terra un nou sentit ple de misteriosa transcendència.”

És comprensible que els humils compositors de sardanes llargues de mitjans del segle XIX s’arrapessin a tota mena de material temàtic que estava al seu abast. Un exemple altament representatiu és una de les sardanes llargues que porta la data de 1851. Està composta per Abdon Mundi i porta per títol: Sardana con toques de garrilla (guerrilla). És una sardana al·lusiva segurament als tràgic episodis de la primera guerra carlina, que tan mal record deixaren a l’Empordà, on encara es guarda trista memòria del setge de L’Escala, la desfeta de Sant Sadurní, etc.

Aquesta sardana consta només de 21 per 49 compassos. Està escrita encara amb els ritmes tòpics de les sardanes curtes, i els dos compassos ternaris inicials dels “curts” i dels “llargs”, eren anomenats, pels balladors i pels músics empordanesos, “compassos de rebot”, heretat del trencat ritme del contrapàs, que aleshores encara es ballava a les places de l’encontrada.

Una sardana èpica del mateix tipus que es va fer famosa anys més tard, fou la titulada El foc de Castelló, del compositor Antoni Agramont, que fa referència a l’incendi de Castelló d’Empúries per les tropes del general Cabrinety, durant la segona guerra carlina. A diferència de la sardana d’Abdon Mundi, en aquesta ja s’hi troben compassos binaris de marxa i acompanyaments rítmics aliens a les sardanes d’unes dècades anteriors.

Així anaven les coses, quan sorgí el geni renovador de Pep Ventura, que havia de traçar nous camins per a la nostra dansa. La gran troballa de Pep Ventura va ser la d’incorporar al ritme tradicional de la sardana, concebuda fins aleshores com un simple pretext per a ballar, els cants expressius de caràcter eminentment metòdic, amb la qual cosa la sardana es converteix en una peça dotada d’interès musical dirigida també als oients. Els emotius cants de tenora, que des d’aquell moment van esdevenir l’ànima de la sardana, pràcticament, són una creació personalíssima de Pep Ventura que, amb la seva tenora va escampar per l’Empordà una llavor que, amb el temps, havia de donar esponerosos fruits que han arribat fins als nostres dies.

Sense comptar amb la tenora –instrument vinculat a Pep Ventura-, la cobla, i per tant la sardana no hauria pogut arribar mai al nivell artístic que ha assolit.

El compositor Juli Garreta –l’altre gran geni empordanès de la sardana- digué en una ocasió: “Només hi ha un instrument al món que pugui donar un crit de joia –o de dolor- amb veu humana, i aquest és la tenora.”

Pep Ventura, guiat per la seva intuïció artística, es va inspirar en les senzilles  tonades populars de l’Empordà per compondre alguna de les seves millors sardanes, cosa totalment insòlita fins aleshores. El seu nom podria figurar amb propietat al costa d’aquells representants  del renaixement musical català, tals com Pelagi Briz, Marià Aguiló i Francesc Alió, avantguardistes propagadors del nostre ric cançoner popular.

La seva famosa sardana El pardal, magnífica glossa de l’encisadora cançó del mateix títol recollida per Pelagi Briz a la seva col·lecció “Cançons de la terra”, publicada per etapes, de l’any 1866 al 1875, en la qual ja la cita com una cançó típicament empordanesa.

Si agafem algun dels inspirats cants de tenora originals de Pep Ventura, com per exemple el de la sardana  Una mirada, d’una llargada de 32 compassos, amb la seva varietat d’inflexions, la riquesa melòdica i les petites modulacions passatgeres i els comparem amb les ingènues taral·les de les tonades unitonals de vuit  compassos de les primitives sardanes curtes, aleshores ens adonarem del gran tros de camí fet per Pep Ventura amb ben pocs anys, i del que representa la seva aportació a la sardana.