Pugen a poc a poc fins a la carena, fa molta calor i al seu voltant senten brunzits d’insectes, el soroll de les pedres sota les botes, el vent que passa entre les agulles dels pins. Quan arriben a dalt, el seu germà treu la càmera i mira per l’objectiu, el clic de les fotos s’afegeix al brunzit i a la brisa, i s’acosta al caire del barranc. Es veu tota la vall, un arbre solitari en un camp groc de blat, al fons l’embassament, com un mirall. És fantàstic, li diu mentre recupera l’alè, ell arronsa les espatlles i diu que no sap com será a la nit, vol fer fotos de les estrelles.

Quan es cansa de mirar la vall mira les pedres i li va preguntant què són. Conglomerats, gresos, calcàries, diu gairebñe sense mirar-se-les. És geòleg, té un grau i un màster, però, com la majoria, va tirant. Després d’un any difícil, una de les poques coses que l’eplenava era aprendre a fer fotos amb una càmera de segona mà. Treballava molt en una empresa remotament relacionada amb la geologia i cobrava poc, tan poc que no es podia permetre tornar a estudiar, encara menys plantejar-se coses com ara comprar-se un pis.

Dinen en una fonda al costat de la carretera. Quan surten, el cel s’ha cobert de núvols i comença a ploure, unes gotes fredes i grosses que el refresquen les cremades del sol a la cara i a l’esquena. Hi ha una pila de gats a l’entrada, n’hi ha un que és guenyo i és el més adorable, i tots tenen el pèl llarg i suau, encara que ple de nusos. El seu germà els fa fotos i es posa a riure, com si durant el dinar no haguessin parlat de totes les coses que els tenen farts i tristos, i pensa que almenys segueixen així, i encara que hagin perdut i els hagin tret moltes coses, aquest momento no se’l poden endur.

Comença a ploure més fort i s’aixopluguen sota una morera. Ell guarda la càmera perquè no es mulli i miren una estona la pluja, els gats s’han arrecerat al sseus peus i l’aire fa olor de net.