Antoni Bargalló, membre del primer grup col·laborador en la creació del Museu de Molins de Rei, arran de la celebració del 50è aniversari, va fer un llarg record de tots els anys passats fins aquell moment. Creiem que és d’interès per a la història del Museu, ara que ens trobem en el 70è aniversari, dels seus orígens i, com és de justícia fer-ho, de totes les persones que contribuïren a la seva fundació, com també de les activitats portades a terme pels membres del primer grup col·laborador en la creació del Museu de Molins de Rei.

Un dia de l’any 1952 foren convidats en el Club Samaranch a una reunió imprevista, convocada per Enric Madorell i Claramunt. En una rotllana ampla seient, tot escoltant un Sr. Enric entusiasta, unes 9 o 10 persones, comptant amb en Bargalló. A més d’ell hi havia Joan Pi i Saumell, Carme Rebulà i Rebulà, Pilar Baruta, Miquel Sellarès, Josep Gelabert, Lluís Siñol i Josep Pujol i alguns altres que no recorda.

La reunió degué estar preparada prèviament entre el Sr Enric i el Sr. Joan Pi, ja que quedaren molt enteses dues qüestions molt importants: que el Sr. Enric portaria la batuta i que en Joan Pi tocaria el primer violí. Els altres presents formarien l’orquestra. Aquesta orquestra havia de tocar, i com va tocar!

Els assajos d’aquesta agrupació foren, ni més ni menys, que les recerques i localitzacions de tots aquells vestigis susceptibles de tenir una identitat i complicitat amb el passat de la nostra vila, sens cap mena de classificació estipulada de temps, història, funció, estil, etc. És a dir, intentar recopilar objectes, documents i memòries subjectes de ser estudiades, valorades, catalogades i exhibides, per ajudar a la consolidació de la nostra història preservant tota aquella part del patrimoni que la contrastés i ratifiqués. A part de la recerca i protecció, també la cessí i la propietat d’aquests materials. Aquests es dipositaven al Museu en caràcter de préstec.

El fet immediat següent va ser la creació d’un grup de persones (tots ells empleats de Samaranch S.A, ja que en aquest inici el Sr. Enric va marcar aquesta línia d’actuació, i vistes les tribulacions dels primers anys del Museu, van ser molt encertades) que s’afanyaven a regirar tots aquells indrets coneguts primer, i descoberts després, a la recerca de materials que omplissin els prestatges de les reduïdíssimes dependències del Museu, situat al Club Samaranch.

Aquest grup estava format per Joan Pi, Lluís Siñol, Joan Baruta, Miquel Sellarès, Josep Pujol, Miquel Ballester, Medir Sabanès i Enric Madorell fill. El cronista d’aquestes expedicions, encara que ell no hi participava quasi mai, era en Josep Gelabert. En Gelabert tenia una lletra d’excel·lent qualitat cal·ligràfica; a més era d’una meticulositat extraordinària en totes les seves feines i d’una precisió magnífica en els redactats de les gestes i resultats del grup. Al mateix temps, era molt discret, qualitat lloable, ja que als inicis, i fins bastant més tard, les actuacions del grup podien situar-se quasi al límit de la legalitat imperant en aquestes recerques. Complementava l’equip en Joan Artés, que feia una tasca poc agraïda pel que feia a la seva popularitat, però molt important per al Museu: la localització de peces en cases particulars de Molins de Rei.

Tot aquest conjunt de gent el dirigia el Sr. Enric Madorell, però com que ell ja era una mica més gran que els components del grup, moltes vegades no podia venir o entrar en certes coves i llocs d’accés difícil. Això ho feien els altres components, dirigits per Joan Pi.

El vehicle de transport era el camió de l’empresa Samaranch, conduït per l’Anton Colomer. Aquest els portava d’amagatotis, ja que el transport de persones en camions estava prohibit i només s’autoritzava per al 18 de juliol. Els feia estar tots quiets i callats dintre de la caixa del vehicle. Era d’agrair el compte que tenia el “Ton” quan circulava pels camins de carro, per no deixar-los baldats i marejats.