El passat 3 de juny de 2016 es compliren cinquanta-tres anys de la mort del papa Joan XXIII, un fet que va commoure el món sencer, que s’havia sentit estimat i diríem que també interpretat pel que fou anomenat el Papa bo.

Angelo Giuseppe Roncalli, nascut el 1881 al poblet italià de Sotto il Monte en una família camperola, pobra i molt cristiana, mai no es va avergonyir de les seves arrels i sempre va conservar la senzillesa i saviesa del camp. Estudià història de l’Església. A la Primera Guerra Mundial va actuar com a capellà atenent els soldats ferits que es recuperaven a l’hospital militar. Fou secretari del progressista bisbe de Bèrgam Radini Tedeschi, i després d’uns anys de docència al seminari de Bèrgam, va ser injustament acusat de modernisme, fet que posteriorment li va fer entendre la situació dels teòlegs de la càtedra de Pius XII.

Nomenat delegat apostòlic a Búlgaria i més endavant a Turquia i Grècia, nacions de tradició cristiana ortodoxa, va viure i patir la tragèdia de la divisió de l’Església i valora la importància de l’ecumenisme: ell subratllarà més el que uneix que el que divideix. Durant la Segona Guerra Mundial va ajudar a l’evacuació de la població jueva perseguida i les famílies dels presoners de guerra. La seva posterior estada com a nunci a París (1944-1952) el va obrir a la modernitat: eren els anys de Teilhard de Chardin, dels sacerdots obrers, de la renovació teològica francesa i dels desafiaments pastorals sobre “França, país de missió”. Finalment, uns anys d’arquebisbe a Venècia (1953-1958) li van fer entendre com era de difícil proclamar l’Evangeli en la societat moderna.

A la mort de Pius XII, el 1958, Roncalli és escollit papa com un papa de transició, ja que no es veia fàcil superar el pontificat de la figura noble, culta i en molts aspectes extraordinària del papa Eugenio Pacelli.

Roncalli representava un altre estil humà i eclesial, un papa pagès, baix i grassonet, bonàs i perspicaç, que va començar fent un gest de complicitat històric en assumir el nom de Joan XXIII, un antipapa deposat pel Concili de Constança. El 1959, als seus setanta-set anys d’edat, va sorprendre tothom en convocar un concili ecumènic que havia de completar el Vaticà I (1870) havia deixat inacabat, però que no havia de ser la mera continuació del Vaticà I, sinó un nou concili, el Vaticà II. Ell mateix va reconèixer que aquesta idea “li va brollar del cor i va aflorar als seus llavis com una gràcia de Déu, com una llum de dalt, amb suavitat al cor i als ulls, amb gran fervor”.

Molts eclesiàstics es quedaren atònits, van creure que el papa era ingenu, precipitat, impulsiu, inconscient de les dificultats amb les quals s’hauria d’enfrontar amb la mateixa cúria romana, o que tal vegada repapiejava. Però la idea va despertar un gran entusiasme en tots els moviments eclesials i teològics de l’època, va tenir un gran impacte ecumènic i suscità en tot el món cristià una gran esperança. Com molt bé li va expressar a un bisbe africà: “Es tracta d’obrir la finestra perquè un aire nou entri a l’Església i d’espolsar-se la pols acumulada durant segles”.

Una sorpresa molt gran va causar el discurs inaugural del Concili Vaticà II l’11 d’octubre de 1962. L’Església, va dir, Joan XXIII, no vol condemnar ningú, prefereix usar la compassió i la misericòrdia, desitja obrir-se al món modern i a tots els cristians, oferir-los el missatge renovat de l’Evangeli.

El 3 de juny de 1963 moria Joan XXIII, quan tot just havia començat el Concili Vaticà II, que només havia celebrat la primera sessió i li quedava molta feina per fer. Uns dos mesos abans, el dia 11 d’abril d’aquell any del 1963 –ara ha fet 50 anys-, el bon papa Joan havia publicat la seva encíclica Pacem in terris, un veritable testament seu a l’Església i al món, amb aquest document dedicat als drets humans i a la pau.

El Sant Pare que va tenir la inspiració de convocar el Concili, dirigia aquesta encíclica “sobre la pau entre tots els pobles que ha de fonamentar-se en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat” i que adreçà a tots els bisbes, els fidels de tot el món i –significativa novetat- també “a tots els homes de bona voluntat”. Constitueix una defensa oberta dels drets humans i una proposta perquè aquests drets tinguin un suport polític, com a camí perquè el món pugui assolir una pau veritable.

Han passat cinquanta-tres anys de l’encíclica Pacem in terris, però aquesta conserva la seva vigència per a un món que cerca la pau, sempre amenaçada, que tanmateix ha de ser recolzada en el reconeixement de la dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana. I nosaltres, els catalans, també formem part, com a membres, de la família humana.

L’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, el dia 5 de novembre de 1963, aprovà l’obertura d’un nou carrer que travessava la finca dels senyors Carreres i Balanzó, els propietaris de la Torre del Roser. Al cap de dos anys, el 5 de novembre de 1965, se li posà el nom de Joan XXIII. Llinda amb els carrers Roses i Verge de Montserrat.

Amb data 3 de gener de 1964 s’ha trobat l’acord d’aprovació per ampliar aquest carrer de les Roses (aleshores Lleida) fins al passeig del Comte de Vilardaga. El projecte d’ampliació data del 21 de gener del 1969, però mai es va dur a terme.