De sobte no li agrada el sofà nou, que, d’altra banda ja no és nou. Te dos anys i onze mesos. Potser mai li va agradar de veritat. És incòmode. Lamentablement, acaba de descobrir-ho ara. Ha estat una constatació violentíssima, que l’ha fet sentir menys trist que tonto pe no haver sabut abans que era una bírria. Fins aquesta setmana s’hi llançava a sobre i li proporcionava un solitari alleujament, però cap alegria, res semblat al plaer o la felicitat. I amb això es conformava. Creia que hi havia advertit una cosa estranya des de l’inici, però es va resistir a posar-li paraules. “No pensis” li continuava semblant una idea vàlida per molts moments de la vida. En això el sofà complia un dels requisits per ser-ho: suspendre les seves preocupacions, alleugerir el seu pensament. Calculava que en el fons temia qüestionar-ho, perquè era el sofà o el caos.

Es pregunta per què el va comprar, i si li va agradar almenys una mica en algun moment, o si només es va cansar que abans molts d’altres no li agradessin o fossin massa cars. Suposa que sí. No era la millor resposta, però a ell li agradava. Tendeix a equiparar la vida amb un somni. Però a hores d’ara la pregunta bona ja no era perquè l’havia comprat: “I ara ¿què?”, aquesta sí que era la qüestió bategant. Una part d’ell li deia que seria obscè canviar-lo tan aviat. L’altra li recorda que renunciar voluntàriament a esta còmode és un pecat que cometen els molt desgraciats.

No hi ha dies perfectes, però que el sofà no generi l’afició a l’estirar-s’hi que, al cap i a la fi, el dia no ha anat tan malament, produeix un estrany efecte de sostracció, que hi falta alguna cosa, com quan aquell capítol de Los Simpson Mr Burns es queixa del vals i del seu “un dos, tres; un, dos, tres” invariable. “¿On és el quatre? Tota música necessita un quatre”, protesta. I li sembla a ell que un sofà còmode és l’inexcusable quatre que tots ens mereixem després d’un dia de molts uns, dosos i tresos”.