Demà és Dijous Gras i comença el Carnaval a Molins de Rei, una d’aquelles festes que desperta tanta passió entre els seus seguidors com rebuig entre els detractors. Parlant de Molins de Rei hem de pensar que durant molts mesos El Comitè de l’Antifaç, un grup de molinencs i molinenques entusiastes d’aquesta festa tan popular d’alegria i disbauxa s’han dedicat a preparar les disfresses i les coreografies de les comparses amb la mirada posada en aquests dies de febrer per participar en els diferents actes d’inici del Carnaval, començant per l’arribada del rei Carnestoltes a la plaça de Catalunya, de la vila o de l’ajuntament. Per noms no hi ha qui ens guanyi i això no serà excusa perquè la ciutadania es despisti i vagi a un altre lloc a esperar l’arribada del rei.

Seguint amb la meva afició antropològica dels nostres costums i tradicions, l’origen del Carnaval entronca amb rituals ancestrals per celebrar l’arribada de la primavera i també amb festes de l’època romana. Ara bé, el nostre Carnaval només es pot entendre si es posa en el context del cristianisme. És el moment de disbauxa previ a la Quaresma, 40 dies de purificació per preparar-se per l’arribada de la Setmana Santa, un dels moments més importants del calendari cristià.

És evident que a la nostra societat laica, la severa Quaresma no té tan adeptes com en temps no gaire lluny, i en canvi molts adeptes al jocós Carnaval, però també és cert que ara és una activitat molt més dirigida que abans; perquè la celebració està supervisada i controlada pels organitzadors. Fins i tot el Carnaval té normes. I potser ha de ser així, no fos que la disbauxa acabés en desori i actes vandàlics.

A l’edat mitjana, en canvi, era molt diferent. Era un moment de diversió pública, on tothom s’hi implicava perquè era l’únic moment en què es podien barrejar els estaments socials. Per això eren tan importants les màscares i les disfresses. Protegits de l’anonimat, tothom podia gaudir com li venia de gust sense por del què diran. L’alegria durava poc perquè després dels excessos tocava fer bondat i abstinència de carn (en tots els sentits del terme que us vinguin al cap).

El segle XVII, en temps de Lluís XIV, el Carnaval diferia d’èpoques pretèrites en què aquells saraus hi havia diferència entre els que actuaven i els que s’ho miraven. En comptes d’una celebració informal, hi havia representacions teatrals realitzades per professionals de l’escena amb l’objectiu d’entretenir els assistents a la vetllada, que durava des que es feia fosc i fins que començava a clarejar.

Pel que fa a les disfresses, les més populars eren les que imitaven els personatges arquetips de la Commedia dell’Arte, així com la figura del Doctor, que consistia a posar-se un nas de cartró, una llarga barba blanca postissa i una mena de birret quadrat. I sobretot la gent encarnava personatges estrafets, com ara els nans i els geperuts. També començava a aparèixer la disfressa de dimoni. La raó és que a partir del segle XVII les autoritats civils i eclesiàstiques van començar un procés de criminalització del Carnaval. El titllaven de cosa pecaminosa, on la gent cometia excessos instigada pel diable, que els feia anar pel mal camí.

Des d’aleshores, aquella voluntat del poder de controlar la manera com la societat celebra les festes s’ha viscut en altres moments. Alguns no tan llunyans, com ara el franquisme i la llarga dictadura. Els règims dictatorials sempre han estat més partidaris de la Quaresma que del Carnaval, perquè els inquieta la idea de posar el món cap avall ni que sigui uns quants dies. No fos cas que els de baix s’acostumessin a ser a dalt.

Endavant, doncs, perquè “és Carnaval i tot s’hi val”