En aquells anys, d’això en ja fa molts anys, dintre dels actes i els esdeveniments que succeïen el dia de la Fira que ens han arribat, sempre creiem que la informació és digne de crèdit, encara que a vegades potser estigui una mica amanida, però el fons havia estat i això és el que ha quedat en la memòria, que avui recordarem.

Els xarlatans era un dels personatges típics que no podien faltar a la Fira. Estaven situats en punts estratègics com cada any: a la cruïlla del Pontasco amb la carretera reial, un altre, al pas nivell de la riera (Verdaguer) i, més cap aquí, darrere de l’església i al carrer Pare Manyanet, entre possibles d’altres. Durant un bon grapat d’anys sempre eren els mateixos. Eren els que oferien les mantes de llana i de cotó, que segons deien eren les de millor qualitat del mercat. Amb una facilitat de paraula i bona veu, de seguida es formava un entorn de curiosos que escoltaven convençuts, i amb la clàssica picaresca aviat sortia un comprador que en adquirir una manta, venia la de regal i fins i tot una tercera per completar l’oferta. Per tant, el comprador, convençut d’haver fet una bona compra, carregava amb el feix de les tres mantes cap a casa content i satisfet. Moltes vegades, en arribar a casa, es trobava que de mantes de cotó ja en tenien i les que feien falta eren les de llana, que no portava. Imaginem la conversa i la possible esbroncada.

Miquel Guilera Mitjans a Records de la Fira de la revista El Llaç núm. 474, gener 2012 explica amb les degudes reserves que “a la plaça de Catalunya s’hi havia instal·lat un servei de dentista ambulant que arrencava tot tipus de queixals i de dents a tothom que en tingués necessitat. Per tal de guarir el dolor dels pobres pacients, i a la vegada distreure l’atenció dels badocs, que sempre n’hi ha hagut arreu, ja que treballava al centre de la plaça, es diu que aquest dentista anava acompanyat d’una persona gran que portava una bateria de músic, amb els platerets per distreure els badocs i amortir a la vegada els gemecs dels pobres pacients amb el so de la música”. (No diu és si els pacients arribaven a ser anestesiats).

Li diuen que “l’esmentat dentista arribava a bona hora del matí per prendre posició de l’espai i poder treballar com cal. Anava amb el seu maletí amb les eines necessàries per poder començar la feina, ja que l’esperaven un bon grapat de dolguts pacients. Equipat amb la seva bata blanca i la gorra corresponent. (…) No sabem quant cobrava per la seva feina, però devia recollir un bon jornal, sempre que no fos un dia plujós”.

A Molins de Rei en aquells anys ja hi havia un dentista, cosa que als pobles petits no n’hi havia i aprofitaven venir a la Fira per solucionar el problema dels queixals i de les dents, encara que no fos gaire agradable.

Les parades de la Fira d’aquell abans, totes eren de lona. Hi venien tot tipus de joguines per a la canalla. Aquestes parades estaven situades a la carretera reial i al passeig dels arbres, o bé a banda i banda del carrer Major, amb botigues més petites on venien tota classe d’objectes.

I per acabar comentarem els esmorzars de forquilla i ganivet, servits en els restaurants i bars com La Lluna, El Plat del Dia, l’Esteve, el Bola i l’Ampurdanesa. El plat més clàssic era la coradella, però també s’hi podia menjar mongetes amb sang i fetge de vedella, els menuts de pollastre amb ceba, els peus de porc al forn, el capipota i, per variar, un bon tall de morro de bacallà a la llauna o la clàssica vedella amb bolets, que tant bé la preparava l’històric i reconegut Bar Alhambra. En dono fe.

Això era el tret de sortida per matinar i aprofitar el dia per anar amunt i avall a la recerca de l’estri necessari, ja fos per a la llar o per al camp, o bé alguna pasteta o tortell de Fira, per portar a casa, de tornada.