Va ensopegar amb la seva psicoanalista al supermercat, davant la parada de les verdures. Ella acabava d’agafar un cogombre quan la va sorprendre amb la seva salutació:

-Hola, no sabia que comprava aquí -li va dir.
-Vinc de tant en tant -va respondre amb el cogombre a la mà.

Hi va haver un silenci infinitesimal i etern.

-El cogombre és un símbol fàl·lic -va afegir ell per trencar el foc amb un comentari desenfadat.
-De vegades, un cogombre no és més que un cogombre –va replicar ella.
-És el que Freud afirmava dels puros- va continuar ell-; que un puro, de vegades, no és més que un puro.
-Bé, doncs ha estat un plaer- va declarar ella introduint el cogombre al carretó del supermercat.
-Ha estat un plaer- va dir ell emprenent la marxa en direcció contrària a la seva.

Així que va arribar a la xarcuteria, es va aturar i va respirar profundament. Trobar-se amb la seva psicolanalista fora del lloc habitual constituí una experiència traumàtica, almenys per a ell. Li agradava pensar que, quan abandonava la consulta, la terapeuta entrava en una espècie de letargia de la qual no sortia fins a la seva tornada, la setmana següent. Ell volia posseir la seva psicoanalista en exclusiva. No li agradava que tingués més pacients (sobretot si eren més interessants que ell). Tampoc, que tingués necessitats d’ordre pràctic que l’obliguessin a anar al súper per comprar cogombres, ni tan sols a comprar taronges.

Quan dos dies més tard es van veure, ell se sentía avergonyit per haver-la sorprès en l’acte d’arrossegar el carretó amb un símbol fàl·lic al seu interior. L’hi va dir només d’ajeure’s al divan:

-Sento molt allò de l’altre dia.
-¿A què es refereix?- va preguntar.
-A l’escena del supermercat.

Ella va riure darrere seu. Era un riure franc. Reia, va dir, que la tingués tan idealitzada com per pensar que no tenia necessitats. Això els va conduir a parlar de la seva mare una vegada més. La seva mare, tan forta i tan dèbil, tan poderosa i tan desemparada. Va resultar una sessió excel·lent.