El proper divendres, 26 de gener de 2024, es compliran 85 anys, d’aquell entusiasme quintacolumnista dels franquistes de primera hora baixant per l’avinguda Diagonal de Barcelona. Encara que la crònica gràfica de la caiguda de Barcelona sembla que va ser tota la ciutat que va sortir al carrer a rebre l’exèrcit franquista, la realitat és que no va ser tothom qui va participar en la rebuda entusiasta. Bona part de la ciutat estava quieta, silenciosa. La crònica gràfica i documental de la caiguda de la capital catalana és la història dels vencedors de la Guerra Civil. En els testimonis d’aquells dies, en què l’Exèrcit i els líders republicans ja havien emprès la ruta de l’exili, es reflecteix, d’una banda, l’”entusiasme quintacolumnista dels franquistes de primera hora”, amagats durant mesos, i de l’altra, l’alegria continguda dels civils, no necessàriament afectes al nou règim, que veien que la caiguda de Barcelona significava “ el final de la guerra, dels bombardejos i l’arribada de menjar i altres productes bàsics”. Els hostils al bàndol rebel es van quedar a casa i van tancar finestres i balcons. El franquisme i la premsa afí van construir el relat dels vencedors.

“Todo el pueblo de Barcelona se lanzó a la calle para festejar el feliz acontecimiento del final de la guerra y para dar las gracias al Altísimo por el rotundo triunfo del las armes españolas”, es llegia a El Correo Catalán el 4 d’abril. En les cròniques gràfiques “ no hi son els vençuts, els depurats, els represaliats, els perdedors. No apareixen en cap fotografia, en cap narració oficial o testimonial, reflex que la dictadura va imposar un silenci radical i una invisibilitat completa dels vençuts”.

El llibre Barcelona, gener del 1939: la caiguda de Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Ajuntament de Barcelona) reprodueix una imatge aèria dels presoners republicans al port de Barcelona, un altra del cadàver d’un combatent caigut en els últims enfrontaments del 26 de gener. Però són excepció. Gairebé no hi ha fotos, ni de la model o la presó de dones de les Corts, ni del camp de concentració d’Hort no de les execucions al camp de la Bota. El franquisme deixava clar que “quedaven exclosos de la nova vida pública que es volia construir en el Nuevo Estado”. “Si eren invisibles, no existien”. Vilanova, en el llibre citat deixa constància de com es va preparar i es va executar la presa de Barcelona, dels “nous amos de la ciutat, els seus uniformes, els seus símbols i les seves cerimònies d’ocupació i celebració de l’alliberament i el final de la guerra”, que no seria oficial fins a l’1 d’abril, amb l’últim informe radiofònic, firmat per Franco: “En el dia de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo, han alcanzado las tropes nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha teminado”.

Des del gener fins al maig d’aquest any les celebracions de la victòria van omplir el calendari i les principals vies, del passeig de Gràcia a la plaça de Catalunya o l’avinguda de Maria Cristina, amb el desplegament de la Desfilada de la Victòria del 21 de febrer, en la qual va participar el mateix Franco.

El mateix Vilanova reprodueix el pla franquista per a les primeres 24 hores d’ocupació, segons el qual ningú podia entrar o sortir de la ciutat sense salconduit, s’havia de fer entrega d’armes a les comissaries i justificar-ne la tinença o elaborar un cens provisional de residents. No falta tampoc la maquinària de depuració desplegada en tots els àmbits, l’objectiu del qual reflecteixen clarament les paraules del tinent d’alcaldia de Cultura José Bonet del Río: “Hay que aniquilar a los que, incapaces de ser convencidos a nuestros ideales y haver manchado sus manos con la mácula del delito, son indignos de vivir con nosotros”.

Tinguem-ho present tots nosaltres i que aquests testimonis no es dilueixin en el temps. La historia continua i, massa vegades, es reprodueix, d’una manera o altra.