Els animals de càrrega, com els cavalls, les mules, els matxos, els ases o els rucs van jugar un paper decisiu en el desenvolupament de Catalunya. Els animals feien possible el transport de mercaderies, ajudaven a treballar, i feien possible l’intercanvi d’informació entre masos, pobles i ciutats.

Ja fa molt de temps que els catalans havien de portar de fora fins i tot alguns aliments bàsics. El blat, per exemple, venia de tan lluny com de Sicília (a mitjans del segle XIII) o de les terres del Bàltic (al segle XVIII). Les càrregues que arribaven fins als ports amb els vaixells, les transportaven a l’interior els traginers amb carros i als lloms d’aquests animals resistents.

Al voltant d’aquestes activitats es van desenvolupar molt oficis especialitzats: els que cuidaven el bestiar, l’ofici de carreters (carros i carruatges) i diferents tipus de traginers.

Aquests animals de càrrega tenien molt valor per als seus propietaris: Per protegir-los, els pagesos i els traginers tradicionalment els portaven a beneir després de la missa del dia de sant Antoni Abat (17 de gener), perquè aquest sant és conegut com el patró dels animals. A l’acte de la benedicció s’hi va afegir el ritual de les tres voltes sagrades, i així va néixer la festa dels Tres Tombs.

Diuen que aquest sant es va retirar del món perquè volia ser pobre i viure cristianament. Però el dimoni el temptava: li feia creure que la seva família les passava magres perquè ell no se n’ocupava, li deia que per culpa seva els camps estaven sense llaurar, l’acusava d’egoista perquè no tenia en compte la misèria en què vivien els altres, et. Fins i tot el dimoni se li va aparèixer sota la forma d’una dona nua que el sant va rebutjar després de mantenir terribles debats interiors i de sotmetre’s a mortificacions.

Diuen també que sant Antoni, ja vell, amb la norantena feta, va anar al desert a veure sant Pau ermità, que en tenia cent tretze. Sant Antoni es va quedar meravellat de veure que sant Pau tenia un aspecte fantàstic i li va preguntar amb què s’alimentava. Aleshores va aparèixer un corb amb dos pans a la boca, i el venerable ancià va dir que aquell ocell l’enviava Déu Nostre Senyor. Li va explicar que els dos pans eren un present extraordinari, perquè feia quaranta anys que l’ermità del desert només menjava el mig pa que el corb li baixava del cel. I el bon home encara lloava el Senyor per la seva generositat i li donava gràcies.

Aquests fragment de la vida de sant Antoni com molts fragments de les vides dels sants pertanyen més a la ficció que a la realitat, però el que avui enyoro és no veure la seva figura, que es passejava per carrers i places en el dia de la seva festa, la festa dels Tres Tombs, que cada any arribava a casa nostra, a Molins de Rei, més propera al dia del sant o més allunyada. Hem passat del silenci i el recolliment en aquell desert a perdre l’alegria i admiració de carros i cavalls que, en passar per la plaça de l’Església, rebien la benedicció religiosa i popular i els carrers de la vila vivien una tradició tan nostrada de carros, tartanes i cavalls, amb la música de les bandes de música... Com es perden les tradicions. Això em dol.