“Nens, traieu l’agenda i apunteu”, va dir la mestra Maria. Al fons de la classe algú va esbufegar i, en veu baixa, li va comentar a la seva companya: “Sant tornem-hi...” La Maria era baixeta, però l’oïda la tenia ben desenvolupada. Eren molts anys de fer de mestra, i ja se sap allò que es diu: la veterania és un grau. “Però aquest any serà diferent, no us ho prengueu com uns deures, voldria que us ho miréssiu com una forma lúdica, tothom sap què vol dir lúdic, oi?”, va continuar la Maria. “Sí, sí” es va sentir, i tots els caps ho van corroborar fent la campana. “Penso que aquest curs ja heu treballat en parella, així que escriureu el vostre nom en un paper i com que sou vint-i-quatre, farem parelles a l’atzar, jo mateixa trauré els papers”, va acabar.

La Maria va posar la mà dins de la bossa amb els papers i, un darrere l’altre, van anar sortint tots els noms. En faltaven dos: en Sergi i la Vanessa. Ella li va picar l’ullet, sabia que amb el Sergi era fàcil d’entendre-s’hi. En Sergi va aixecar la mà i va preguntar allò que tota la classe no gosava preguntar: “Senyu, diferent de què?” I dit i fet La Maria es va asseure a la cadira i, mirant per damunt de les ulleres, va dir: “Una història diferent sobre el tió. I la parella guanyadora tindrà un llibre cadascú”.

A la tarda, en sortir de l’escola, en Sergi va a casa de la Vanessa i tots dos posen en comú allò que saben del tió. “No ens serveix de res tot això -diu la Vanessa- perquè ha dir la Maria que ha de ser una redacció totalment diferent.” “Va, vinga -li respon el Sergi -posem-nos a l’ordinador i comença a escriure.” I dit i fet.

“En un poblet molt petit, ni prop ni lluny de la muntanya i del mar, hi vivia una família, tots penseu de llenyataires, veritat? Doncs no. Treballaven de ferrovellers i, una vegada a la setmana, recorrien els pobles de la contrada. Quan arribaven a casa, el pare i la mare es dedicaven a distribuir tot allò que portaven a la furgoneta en munts per al reciclatge. De vegades, els donaven trossos de troncs que quedaven després de treure els filats de ferro i els nens els guardaven en un racó de l’eixida. D’un temps ençà, la vida dels pares havia anat empitjorant – els anys no passen en va, deien. Ja no sortien tant, i això feia que hagués minvat la seva economia. A la darrera sortida, van fer preu per buidar una casa que s’havia de tirar a terra per fer-ne una de nova. En els dos primers viatges buidaren el cobert de troncs de fusta i caixes; després van treure capçals de ferro, dues cuines econòmiques, tubs i més tubs, i un escalfador antic. Una vegada tot col·locat al seu lloc, l’escalfador va quedar abandonat en un racó.

“Era la nit de Nadal i plovia a bots i barrals, en Miquelet, el fill petit, volia que portessin un tronc per fer cagar el tió. En pares van intentar treure-l’hi del cap, però no hi havia manera; sabien que per molt que piquessin el tronc, no en sortiria res. En Miquelet plorava i plorava, i el pare, posant-se un sac al cap, va sortir a la fosca i, a les palpentes, va agafar la primera cosa la primera cosa que va palpar: “Això és un escalfador” -va dir la mare. “Doncs avui farà de tió” -va respondre el pare. Una vegada ben tapat amb un a borrassa, el Miquelet li va picar tant fort com va poder. Clinc, clonc, clinc, clonc... Coses rodones i grogues van començar a sortir de dintre. El matrimoni va fer uns ulls com a taronges i el nen va plorar més fort. “No vull més ferros!!!”- va dir el Miquelet. I el pare content com unes pasqües, pensant que els podria vendre i poder celebrar el Nadal una mica millor. “Què volies, fillet” I en Miquelet va contestar: “De tot el que ha cagat el tió sempre n’he vist a casa, però mai he tingut un gosset” I el gosset, encara que no se sap com, l’endemà en obrir la porta, va aparèixer. Era un cadellet que remenava la cua. El rostre del Miquelet es va il·luminar. Encara que no fos el tió qui el va cagar, tenia el gosset que volia.”

Aquell Nadal, en Sergi i la Vanessa van llegir un llibre nou.