El professor i orientador Francisco Castaño Mena ha estat treballant amb alumnes amb desmotivació, baixa autoestima, trastorns conductuals, absentisme, necessitats educatives especials, en risc social o retard significatiu de l’aprenentatge. Ha treballat 7 anys de tutor en el projecte de l’Aula Oberta on ha intentat inculcar el valor de l’esforç amb unes tècniques molt particulars i fent un seguiment i acompanyament als pares per guiar-los en l’educació dels seus fills. Coautor del llibre APRENDER A EDUCAR. EVITAR EL MAL COMPORTAMIENTO Y EL FRACASO ESCOLAR, amb Pedro García Aguado, n’he extret una sèrie d’apunts molt interessants que ens haurien de fer pensar.

Nens que llancen a terra les mandonguilles que ha cuinat la seva àvia. Nenes que armen una batalla campal perquè es neguen a banyar-se. Nens que es transformen en gremlins si els prens l’iPad. Nenes que insulten quan no aconsegueixen el que volen. Nens que posen en escac i mat els seus pares i els terroritzen.

Els problemes greus de conducta no són patrimoni exclusiu dels adolescents i preadolescents. Està convençut que molts pares i mares “només volen la felicitat dels seus fills i els eduquen en un món Disney malgrat que la vida no és així. La seva consulta d’orientació familiar s’omple de pares i mares que, literalment, no poden amb els seus fills de 5 i 6 anys”. Les criatures s’empoderen i esdevenen tirans, manipuladors i desafiadors davant la impotència dels seus pares.

“Deixa’l, ja se la fotrà” és el consell que reben de molts familiars aquestes pares, superats, que ja només confien que el pas del temps, efectivament, farà créixer i madurar els seus fills. No obstant, els problemes de conducta ni desapareixen ni se solucionen amb l’edat. Al contrari, creixen. “Cal buscar ajuda al més aviat possible. No és el mateix una rebequeria d’un nen de 6 anys que la d’un de 16. En els dos casos: el nen no sap acceptar un no”.

No es pot permetre la violència. Si els nens aprenen a aconseguir les coses a les males, la violència comença a casa i continuarà a fora. Tot comportament s’educa.

Reconeix que l’educació a casa és un treball feixuc, llarg, complex i a temps complert. Comença des que el nadó neix i té dos eixos fonamentals: fermesa i carinyo.

Els impedim sentir emocions com la tristesa i la preocupació perquè no volem que se sentin malament. Però així no els ajudem. Si els traiem totes les pedres del camí i no els donem estratègies, quan els passi alguna cosa i no ho puguem solucionar nosaltres, ells no ho sabran superar i es frustraran.

No poden tenir tot el que volen. La sobreprotecció genera incapacitat de gestionar la frustració dels joves, que acaben reaccionant violentament, trencant coses i insultant. El problema és que, per veure els nostres fills feliços, els facilitem tot el que volen, ja siguin llaminadures, anar a dormir més tard o comprar-los una joguina. Llavors creuen que cada vegada tenen més drets. El deure dels pares és vetllar per ells, acompanyar-los, alimentar-los i educar-los. Però no han de complir tots els seus desitjos.

Com a recepta d’urgència, el professor demana a les famílies que fugin de les etiquetes. “Ets dolent” és una frase que s’ha de substituir per “avui t’has portat malament”. El mateix passa amb “no estudies mai”, molt més perjudicial que “avui no has estudiat”. Millorar la relació implica ensenyar els fills a gestionar les emocions, a recuperar l’autoritat, a fomentar la comunicació, a establir límits clars i a no enfadar-se quan s’apliquin les conseqüències (no pas càstigs) en el moment en què s’hagin saltar una norma.