Només acaba de començar l’any, però segur que no tindrà temps de fer un munt de coses. Per això no és tan estrany sentir que ja ha fracassat i que només és qüestió de temps anar esbrinant en què exactament. L’estat en què ell se sumeix quan fracassa per endavant, sense saber encara quin és el fracàs, arriba després de la suma de dos sospirs: en el primer es diu: “quina llàstima” i en el segon, “què importa”. Cada any són rics en pretensions incomplertes, en afers pendents, així que ja s’ha acostumat que no li afecti gaire tot el que no aconsegueix.

En cert sentit, és com si el 2024 ja s’estigués acabant i fos un altre d’aquells anys ridículament breus que se li han fet curts. Va començar, va continuar i va arribar al final gairebé per les mateixes dates: el gener. Li recorda un episodi que l’escriptor francès, Jules Renard, recull als seus diaris en què un home, per recomanació d’un amic, va a una entrevista de feina. En un enorme despatx, rere una taula àrida, l’espera el cap. El pobre home es disposa a dir “vinc de part del senyor Tal”, però adverteix una expressió tan displicent i seca en el superior que, abans de seure a la cadira, s’incorpora amb un sobtat control de la situació i diu: “Me’n vaig de part del senyor Tal”.

No donarà l’abast de no fer coses i més coses, mentre alhora no dona l’abast de fer-ne moltes altres. La suma d’unes i d’altres l’empeny a desitjar que arribi el 2025. No tenir temps per a res és gairebé un treball, o almenys un pensament obstinat. Ell ja va començar a no rentar el cotxe, com l’any passat, a no quedar-se fins tard en una festa, a no començar a escriure el diari, a no comprar una bicicleta, a no tirar els coixins vells, a no menjar llobarro, a no posar-se el rellotge al sortir de casa, a no organitzar-se amb temps, a no...

Un any no dona per gaire. Per si sols, els anys són, en realitat, una misèria. Al món hi ha cada vegada més coses a l’abast de la mà però requereixen temps, que pràcticament no existeix, o almenys no en la quantitat que semblava que hi havia abans. Qui emprèn coses sense parar i a qui es té la sensació de veure’l a tot arreu, en moviment, ja no és l’heroi de la nostra era. Cal admirar al que vol i no pot fer gaire més. Ell, com qualsevol dels altres, a hores d’ara, pot pronunciar els principals fracassos dels mesos venidors.

I així, no deixarà de beure, per exemple. No anirà a dormir aviat. No besarà el triple. No evitarà les exageracions. No deixarà de mirar el mòbil cent vegades al dia. No pintarà el menjador. No obrirà les portes als testimonis de Jehovà a veure què expliquen. No llegirà l’Ulisses. No posarà el cotxe a 200. No acabarà de llegir el totxo que li van regalar. No aprendrà a podar. No anirà al supermercat de moda a palpar l’ambient i fer el xafarder. No deixarà de prendre les pastilles per dormir. No fumarà un cigarro a l’any. No circularà per carreteres sense presses. I així moltíssimes més coses que no té temps d’esmentar. No obstant això, es desitja un bon any nou 2024.