Aquest mes que hem començat és, com tots els començaments, un camí pel qual avançarem, si hi ha sort, cap a noves experiències. El mes de gener és una porta oberta d’experiències diverses i d’incògnites futures. Cada edat viurà les seves. Potser per això ens hem desitjat bon any nou, la formulació d’un desig tan ampli com imprecís. No hi ha un únic bon any per a tothom. Per a cadascú, la bondat de l’any –o la seva maldat–  es manifestarà en uns fets que en aquests moments són en general imprevisibles.

L’existència d’un any nou és un artifici humà com ho és el calendari. Però d’alguna manera hem de certificar el pas d’això que en diem temps. I la paraula gener sembla perfectament identificable amb la paraula generar, que vol dir “fer néixer”. L’aparició d’un nou any genera esperances, temors, il·lusions, dubtes.

És habitual dir que el mot gener prové del llatí januarius, que prové de Janus, divinitat caracteritzada per tenir dues cares, i això podria lligar amb el fet que l’inici del mes mira tant cap a l’any que se’n va com cap a l’any que arriba. Encara que hi ha una altra interpretació que diu que gener ve de janus (en minúscula) que significa porta. Això està més d’acord amb la nostra visió actual: el mes de gener és la porta de l’any; una porta que ens porta a un corredor pel qual confiem avançar amb més o menys facilitat, o almenys superant els possibles obstacles.

Hi ha una esperança i una gran il·lusió: gener i generós s’assemblen molt. Al gener li hem demanat sempre una mica de generositat, una mica de noblesa i suport que ens ajudi a caminar per l’any. Si hem celebrat l’arribada del gener, potser no és demanar gaire que ens correspongui amb voluntat generosa. I sembla ser que serà així. Tenim a prop l’arribada dels Reis generosos. I llavors em pregunto: Per què ells siguin generosos amb els nens i amb les nenes, aquests haurien d’haver escrit la carta. ¿I quants d’aquests nens i d’aquestes nenes deuen haver escrit la carta als Reis a mà? ¿I quants, ja ho deien haver fet amb un e-mail o a través de les xarxes socials a ses majestats? És impossible saber-ho, fora dels patges reials i els mateixos Reis d’Orient.

Qui no recorda “Si fas mala lletra, els Reis no entendran què demanes”. Però, avui dia, ¿gosaríem imaginar que la majoria dels Reis no tenen un equip informàtic d’una increïble capacitat per rebre missatges? Són sistemes que no poden obviar els Reis, i a més cada Rei deu tenir el seu ordinador, i en cas de problema segur que s’ajuden o demanen la col·laboració dels patges joves que en això de la informàtica són molt espavilats, encara que, m’han dit que alguns Reis no s’han apuntat a cap curs d’informàtica per manca de temps (o per mandra) i podem tenir sorpreses.

El fet que bastants persones, avui, tinguin una lletra massa atapeïda o imprecisa pot ser conseqüència dels nous mètodes d’ensenyament o perquè ja es porta en els gens. Aquella cal·ligrafia tan repetitiva, en un moment donat, perquè feia més progre, fou bandejada de les aules. Es feia per saber llegir i perquè es pogués llegir el que un havia escrit. Es tractava que quan s’havia d’escriure no, per exemple, la o no es confongués amb una a. Era bàsic. Fins i tot hi ha una antiga cançó nadalenca que diu que “la Mare de Déu anava a costura aprendre de lletra”. Per tant per aprendre de lletra, la lletra havia de ser clara. (La meva mare la cantava molt sovint quan jo era petit).

Després d’aprendre cal·ligrafia, venia l’ortografia. I així amb els coneixements per escriure bé anàvem creixent i amb els anys les nostres lletres s’anaren modificant i crearen en cada un de nosaltres la nostra lletra, la nostra escriptura personal, fruit d’aquella lletra que vam aprendre de fer en els primers anys d’escola.

El poeta Salvador Espriu escrivia d’una manera molt particular. Totes les lletres eren com majúscules i estaven separades les unes de les altres. No hi havia cap enllaç entre lletra i lletra.

Però més enllà d’unes decisions concretes, em sembla molt bé que hi hagi tanta diversitat cal·ligràfica i que la gent es compliqui, si vol, la signatura. És com si s’anés buscant l’afirmació indiscutible del propi jo. Ara que perdem tantes maneres de dir, al sac dels oblits, també hi podrem col·locar: “Tens una lletra molt bonica...” Però compte, que no tots els Reis encara tenen correu electrònic, com hem dit més amunt, i llavors si no es fa bona lletra podria ser que no entenguessin el que es demana. I seria una llàstima i una gran desil·lusió.

Encara hi som a temps. Som a la jauna, és a dir, a la porta de l’any. Al pany hi ha una clau. S’hi ha de posar l’oli necessari perquè no grinyoli. I a la carta dels Reis s’hi ha de posar voluntat, i sense preses, anem escrivint sense que se’ns confonguin ni les as ni les os. Després ho lamentaríem.