Ja falten pocs dies perquè arribi el dia de Reis d’Orient. Un dia especial que sempre s’ha caracteritzat per un joc de màgia, per uns éssers invisibles que corren per pobles i ciutats repartint joguines. Per Molins de Rei, també passen! Són capaços de travessar parets, de llegir cartes en totes les llengües. Muntats en camells exòtics i incansables i, els més moderns, en carrosses molt vistoses. Però ells, una vegada acabada la cavalcada, els carrers resten en silenci i llavors comença la seva feina. Ells són els Mestres del Silenci.

L’endemà de Reis, l’endemà d’aquesta raresa, d’aquest fet extraordinari, serà un dia com qualsevol dia. I a partir d’aquell moment desfilaran pràcticament dos mesos gens mediàtics, sens novetats espectaculars ni grans festes.

¿Es pot dir que a partir del dia de Reis -fins a Setmana Santa- entrarem en un espai de monotonia? No ho sé. El diccionari diu que una cosa és monòtona quan “cansa, per la repetició de les mateixes coses”.

És innegable que en la successió dels dies hi haurà una gran dosi de repetició, però no estic segur que aquesta mena de repetició produeixi cansament. Almenys no sempre. ¿Qué potser no és possible una monotonia discretament feliç? Ja no parlo de determinats financers, de futbolistes, alts càrrecs o estafadors que guanyen uns quants milers d’euros cada dia. La monotonia del triomf. D’aquells a qui es veu constantment vencedors jo no gosaria dir que, en general, la repetició els desanimi i els fatigui. No sembla que trobin a faltar l’amenitat de la variació.

Que el sol surti cada dia a mi em sembla que és d’una monotonia esplèndida i estimulant. Potser perquè m’agrada viure, d’acord. Resulta, doncs, que la idea negativa de la monotonia pot desaparèixer sota la idea positiva de la continuïtat.

Monotonia vol dir “un únic so”, és cert. Però to, en grec, és la “tensió d’una corda”. Jo aspiro a la tensió de la corda de la continuïtat. Amb aquesta consciència, és possible que en molts casos no hi hagi ni monotonia ni avorriment. Algun poeta ha parlat d’una “pluja monòtona”. És exactament la pluja que dona vida als camps. No és la rauxa d’un xàfec sobtat i curt, i deprés temps de sequera. La pluja contínua fa una feina. I quan hi ha un objectiu és difícil que hi hagi monotonia.