El terme Epifania té dues definicions. La primera la refereix com una manifestació, aparició o revelació; i la segona és la festivitat que celebra l’Església Catòlica el dia 6 de gener, en commemoració de l’adoració dels Reis d’Orient al Nen Jesús.

Els Reis d’Orient interpretaren l’aparició d’una estrella a Orient com l’anunci del naixement del llibertador d’Israel i decidiren seguir-la per rendir-li homenatge. A Jerusalem preguntaren on es trobava el rei dels jueus que acabava de néixer, fet que causà gran preocupació al rei Herodes, qui els demanà que quan trobessin el Nen li comuniquessin per poder adorar-lo ell també, encara que les seves intencions eren molt diferents i només volia eliminar-lo com a rival, però en somnis se’ls ordenà que no tornessin a parlar amb Herodes.

Guiats per una estrella trobaren el Nen i li lliuraren or com a rei, encens com a Déu i mirra, que és un oli essencial que s’utilitza en perfumeria i medicina natural, en al·lusió a la terrible passió que sofriria com a home, recordant des del seu naixement que la seva missió era salvar la humanitat del Pecat Original comès per Adam i Eva.

A la bíblia es parla dels mags vinguts d’Orient, però no s’especifica el número, fet que la seva representació varia molt. En el Romànic és freqüent trobar-ne un de sol en representació dels altres. En el segle XII es decidí establir el número de 3 reis mags perquè s’identifiquen amb els 3 continents coneguts: Europa, Àsia i Àfrica; amb les 3 persones de la Trinitat; i en les tres edats de l’home: Baltasar és el jove; Gaspar, el madur i Melcior, el de més edat.

Amb el descobriment de nous continents i noves races aquest concepte d’universalitat semblava que només afectava a l’home blanc, d’aquesta manera es decidí influir un rei d’una altra raça. El rei negre va aparèixer a finals del segle XV i principis del XVI per simbolitzar que tots els homes són iguals davant de Déu en totes les edats i en totes les races.

En l’Adoració dels Mags (1302-05) del pintor Giotto, els tres mags són blancs, a l’igual que en l’Epifania de Fra Angelico (1450). També es pot apreciar en les pintures del romànic i el gòtic, i fins i tot en el mapa de tot el món conegut, de Juan de la Cosa, de 1500.

La iconografia de l’Epifania fou presa de l’art bizantí, on se situa la Verge en majestat, asseguda en un tro, presentant a Jesús als Mags, que avancen en processó cap a ell. Els mags s’agenollen davant del Nen, lliuren les seves ofrenes o besant el seu peu i portant safates i valuosos objectes d’orfebreria.

Benozzo Gozzli pintà al fresc Lorenzo el Magnífico, entre 1459-61 per a la capella del palau Médici-Riccardi el tema de l’adoració dels Reis, en el que hi apareixen les membres de la família Médici i altres personatges principals de la Florència del moment. Era el moment del Renaixement.

I acabarem amb L’adoració dels Reis (La adoración de los Reyes) de l’any 1602. És una de les obres mestres de l’etapa sevillana d’un joveníssim Diego Velázquez, en la que conflueixen nombrosos elements de caràcter biogràfic. El quadre, a més de ser una imatge religiosa, es convertiria en una celebració de la pròpia família del pintor, el que entra dintre dels paràmetres admissibles en la cultura religiosa del Segle d’Or espanyol.

Per la seva bellesa, monumentalitat i representació de l’expressió individual en els rostres, aquesta pintura és una de les obres més importants de la joventut de Velázquez .