Fa just un any, el Reis d’Orient van tenir la idea de regalar-li a la seva filla un telescopi. Quan el va veure al menjador, al costat de l’arbre, només li va sortir dir “caram, amb els Reis” de la sorpresa. Quanta glòria! Li va semblar un d’aquells encerts majúsculs, rotundíssims, en què, de tant en tant, incorren aquestes figures mítiques d’Orient. No hi ha motiu per ocultar que algun Nadal van a les palpentes. La història de tots els nens i adults està esquitxada de regals oblidables, abandonats pocs dies després, potser substituïts l’endemà al matí. Però no vol ser mesquí i fer com que sempre l’encerta: no hi ha res que, a la llarga, no es recordi amb nostàlgia i carinyo. Les crítiques, al cap i a la fi, són alleujaments de primer minut.

Feia mesos que la Martina deia que li agradaria veure més de prop la lluna, algunes estrelles, les seves connexions secretes, i que el planetari de la Caixa és un dels seus llocs preferits del món, com si als set anys ja no hi hagués res més per veure. Així que amb el telescopi, els Reis, francament, la van clavar. La nena gairebé es torna boja al veure’l i ell quasi plora d’emoció, perquè havia pensat que, en el fons, el telescopi seria més per a ell que per a ella.

Va arrencar amb entusiasme el paper amb què venia molt ben embolicat, que, com se sap, és el millor moment d’un regal, i després simplement va exclamar “aaahhh!”. No s’ho podia creure. Li va semblar que seria difícil que fos més espectacular per dins que per fora de la caixa. Però, tot i així, la Martina es va precipitar a obrir-la i allà estava- dins d’una motxilla, en petites parts esperant ser acoblades i, llavors, sí, ser un telescopi del tot. El desitjat Telescopi. Va arribar a muntar el trípode. Finalment, va ser gairebé un telescopi.

La vida sovint ofereix resistència, de manera que ell estava acostumat a afrontar una dificultat, la doblegava i es dirigia a una altra, i així sempre. Entremig ha procurat divertir-se, posar-se malalt, recuperar-se, menjar coses bones. Però el famós telescopi va instaurar una dictadura d’obstacles que no va trigar a diluir aquella joia. Gràcies al fet que es podia configurar ràpidament, sense eines addicionals, i que estava dissenyat per als nens i principiants en l’astronomia, un any després (aquest any) no ha aconseguit veure-hi res a través. Hi posa i en retira lents, oculars, recargola, afluixa, ajusta, intercanvia i res. Potser és que ha passat poc temps (un any!) i ara les instruccions comencen a entendre’s, després de llegir-les cent vegades.

Ara ja ningú es recorda del telescopi, que s’ha convertit en decorat, sobre el seu trípode. Té estatus de record, de joguina trencada, de pila gastada, de marc de fotos. Passa la seva dona, passa la Martina i passa ell pel costat i no el veuen, com quan van al cementiri i, buscant una tomba, en trepitgen d’altres i no se n’adonen perquè semblen pedres. La seva esperança ja només rau que algú vingui un dia de visita a casa i col·loqui les peces al lloc correcte o li digui que estaven mirant pel lloc equivocat i el telescopi deixi de ser el regal de Reis tristament cèlebre.

Al mateix temps, quan vingui aquest algú, ho aprofitarà també perquè li munti aquella taula que va comprar a IKEA, que tampoc sap muntar.