Em refereixo als dolors físics, a punxades, a fiblades. A vegades, avisen, és cert, però encara no els concedeixes, aleshores, la possibilitat que acabin trasbalsant la vida de cada dia. Vull dir, per exemple, un mal de queixal. De cop, perceps una fiblada. Després, res. Al cap d’un temps, una nova fiblada. Aleshores, tot i que ho pressenties, et sorprèn el llampec d’aquella fuetada. Hi ha dolors, en canvi, que arriben d’una manera més ordenada, amb pausa, com si es tractés d’aquella boira baixa que veus que s’acosta o a la qual tu t’hi acostes sense cap possibilitat d’esquivar-la. Penses que hi ha dolors, molèsties en podríem dir, amb els quals fins i tot es poden establir excel·lents relacions de veïnatge. Te’ls vas fent teus i t’acabes acostumant a la seva presència, com els veïns que trobes a l’ascensor. No som amics, però hi tens un tracte.

A poc a poc, però aquella boira es fa espessa. I arriba una contractura colossal. Un estat de rigidesa de dimensions gegantines s’han anat instal·lant en els músculs de l’espatlla, a la part dreta, fins arribar a les cervicals. Em provoca allò que en podríem dir una torticoli, però no és només això, sinó una senyora contractura, que em debilita i em produeix una certa sensació de desemparament.

Tot això deriva en una contractura. Aleshores la boira que esdevé espessa es converteix en un nus que s’instal·la al múscul. Penses que et convindria anar al massatgista però en una situació de crisi, optes per solucions extremes, com ara recuperar l’ampolla d’aigua calenta, recoberta d’una tela de rus perquè el tacte sigui més agradable, de color vermell. L’omples d’aigua calenta i te l’acostes al coll. El plaer és indescriptible. No són uns massatges, però amoroseixen el dolor.

Davant d’aquesta ampolla tinc dues possibilitats: o pensar que és un remei eficaç i prou, o pensar que és un remei eficaç que m’acosta a la vellesa. Miro de pensar que és un remei eficaç. Després t’empastifes la zona afectada d’un gel que calma i que és fred i gelatinós. Més calmants. Ara, uns sobres allargats, de color blavós, efervescents, amb un regust àcid, agradable. Penso que he trobat el triangle que dissipa la boira. Ampolla, gel i efervescència.

Al cap d’un temps, però, quan l’ampolla es refreda, quan el gel desapareix, quan els efectes dels sobres efervescents esgoten els efectes em torno a enfrontar tot sol als músculs adolorits. Hi ha moments de desolació, de no saber trobar una mínima sensació de comoditat. Són uns moments crítics, de desesperació, d’un cansament colossal, de dimensions gegantines. Moments en les qual penso que no hi ha sortida, que aquest dolor m’acompanyarà per a sempre més. Davant d’aquesta perspectiva tan poc engrescadora penso que la contractura muscular serà, entre d’altres, una d’aquelles sensacions doloroses que ja no deixaré. Tindre moments de tota mena. I ara entenc aquelles paraules: “Hem vingut al món a patir”. Doncs, quina gràcia que em fan!