Els afortunats que el proper dia 31 de desembre, a les dotze de la nit, puguem celebrar el Cap d’Any amb companyia, si és possible, una vegada haguem aconseguit superar el repte d’empassar-nos els dotze grans de raïm a toc de campana, agafarem les copes per brindar fent-les dringar i desitjarem un nou any ple de coses bones. L’acte de brindar és un d’aquells gestos que aprenem per imitació, sense necessitat de gaires explicacions. Simplement quan celebrem alguna cosa alcem les copes i les fem tocar amb les dels altres. Si la nit de Cap d’Any volem fer callar a aquell plasta, que sempre n’hi ha algun o alguns, podem explicar-li la història d’aquests costum tan universal.

Des de la nit dels temps, totes les civilitzacions han tingut i tenen la seva pròpia beguda fermentada, tant per una raó de seguretat alimentària (els bacteris no hi creïn com ho fan a l’aigua) com perquè, pels efectes que provoca en el metabolisme humà es considerava que permetia connectar amb les divinitats de torn. Al mon mediterrani això passava amb el vi. Els grecs, per exemple, se’n servien per honorar Dionís. Organitzaven symposiums, celebracions que sempre començaven amb tres brindis dedicats a invocar la protecció del deu de tots els deus de l’Olimp i a honorar la memòria dels herois morts a les batalles. Però ni els grecs ni els romans no feien tocar les copes. En definitiva, és difícil saber amb certesa quan es va anar més enllà d’alçar-la. Un gest que, per cert, encara es manté als brindis dels actes protocol·laris. I parlant de brindar...

La història no només s’amaga en els fets quotidians, sinó també en les paraules, L’etimologia és una de les disciplines més fascinants i que més sorpreses ofereix als que ens hi submergim. Com s’explica que en català, castellà, italià i portuguès es brindi mentre que, per exemple, en angles es digui toast i en francès trinquer? La resposta és al 1527.

Ens traslladarem al maig d’aquell any, on trobem els mercenaris de terres germàniques que havien lluitat a les guerres d’Itàlia contractats per l’emperador Carles V que s’enfilaren per les parets perquè no havien rebut la paga promesa. Cansats d’esperar, van decidir cobrar-s’ho pel seu compte saquejant Roma. I de passada, venjar-se del papa Climent VII, que havia canviat de bàndol deixant-los a l’estacada per aliar-se amb França, Milà, Florència i Venècia. Es diu que aquells mercenaris, anomenats Lansquenets, després d’arrassar-ho tot i assassinar unes 8.000 persones, van celebrar la victòria amb grans quantitats de vi. Embriagats per l’eufòria i per l’alcohol. Cada vegada que bevien exclamaven “Ich bring dir’s”, que es podria traduir com “jo te l’ofereixo”. Potser feien referència al fet que oferien Roma a l’emperador Carles V, qui sap.

Si l’origen de brindar és rocambolesc i faltat de molta informació, encara és més sorprenent és de l’expressió txin-txin. La van importar els mercaders i missioners europeus de la Xina. És una adaptació de qing-qing (si us plau), que formava part del ritual del brindis xinès. Segurament, la similitud amb el soroll de la dringadissa de les copes va ajudar a popularitzar-lo.

En el moment de fer el brindis i el txin-txin tinguem tots l’alegria a flor de pell i esperar que el nou any sigui millor. Ja sé que són desitjos hipotètics, però si no comencem l’any amb esperança i iniciatives, que li podrem recriminar el proper brindis i el txin-txin, si no hi hem posat tot l’entusiasme que cal en aquesta i les altres celebracions que farem al llarg de l’any.

Doncs bé, com que ja no ens tornarem a sentir fins l’any vinent, amb imaginació alço la copa i la faig dringar per desitjar-vos, bon any nou!