Menjar el raïm la nit de Cap d’Any és el més semblant a jugar a la ruleta russa de les festes de Nadal. Durant uns pocs segons es posa a prova la capacitat d’empassar-se dotze grans de raïm, pelats o sense pelar, amb pinyols o sense, mentre van sonant les dotze campanades.

Totes les tradicions tenen un origen i sovint és més recent del que es pensa. El “raïm de la sort” no és una excepció. De fet, el gener de 1917, un capellà de Puigcerdà, anomenat mossèn Borra, escrivia a la revista Ceretania amb un català d’aquell temps: “No sabem pas d’on ens ha vingut a casa sa costum exòtica de endreparse dotse grans de raïm, mentres tocan les dotse de la nit de St. Silvestre” i seguia “A ben segur que l’introductor d’aqueixa idolatria seria la martingala d’un venedor de raïms, que’n tenia una reconada i no se’ls podia treure de sobre”.

El cert és que capellà no anava gaire desencaminat. Vuit anys abans, el 1909, un grup de productors de la Vall del Vinalopó (Alacant), que es volien desfer de l’enorme excedent de producció acumulat durant la verema, van proposar rebre el nou any consumint aquella fruita.

Però segons cròniques periodístiques madrilenyes de finals del segle XIX demostren que, a la capital espanyola ja hi havia costum, entre la classe alta, de menjar raïm i beure xampany la nit del 31.

A Catalunya per demostrar que és una tradició recent es justifica a partir del fet que no apareix al famós Costumari de Joan Amades, publicat el 1950, però si s’estudia premsa que custodien els arxius del país, de seguida es troben algunes notícies que demostren que fa cent anys ja s’havia consolidat aquell costum a casa nostra.

Per exemple, la revista La Gralla de Granollers el 1924 feia una acolorida crònica explicant que tothom sortia al carrer per donar la benvinguda al nou any. Per il·lustrar com de popular era allò de menjar raïm, el periodista esmentava el cas d’una vella venedora de llumins que s’havia partit la seva dotzena de grans de raïm amb el gos que sempre l’acompanyava.

En alguns indrets, la qüestió estava lligada al gènere. La premsa de Vilanova i la Geltrú informava que, per donar la benvinguda al 1932, el Centre Catalanista de la localitat organitzava una festa on “ s’obsequiarà a les senyoretes assistents amb els clàssics dotze gran de raïm de la sort”. Diu “clàssics”, cosa que fa pensar que les generacions més joves ja ho havien incorporar com una pràctica habitual.

Es pot afirmar que durant la Segona República aquell costum ja s’havia escampat de nord a sud i d’est a oest de Catalunya. L’hotel Segle XX de Tremp publicava un anunci a Renovació on es feia saber que tothom que anés al “Gran Reveillon” per celebrar l’entrada del 1933 tindria “raïm de la sort”. A més prometien “bonics regals per senyores i senyoretes”.

Tot i això hi havia qui encara es mirava aquell costum de cua d’ull. El 4 de gener de 1936, la revista Aires de la Conca, de Montblanc, incloïa un article signat per Pep del Pla titulat “Uvas de la Dicha”, on ironitzava sobre el tema i es queixava de la incoherència d’una societat escèptica amb les creences religioses però que ràpidament abraçava “tradicions ridícules vingudes del paganisme i plens de bruixeries”. Imagineu-vos si ara aquell home aixequés el cap i sabés que, a més de fer el raïm, s’hauria de posar uns calçotets vermells.