El dia 28 de desembre, com tots molt bé sabeu, és el dia dels Innocents. Abans, més que ara que gairebé ha desaparegut el costum, era el dia de les innocentades. Ara els que manen, ens en fan cada dia, però més recargolades per a la nostra butxaca i per a la nostra salut mental.

Dic que era el dia de les innocents innocentades. Les d’ara, cada dia ens en van penjant alguna o més. L’escriptor Quim Monzó ja ho va dir fa uns anys: “Eren temps en què l’educació i el respecte eren valors tangibles, i saltar-se una vegada a l’any era tota una notícia. Però avui, ¿quin al·licient pot tenir penjar una llufa a algú?

Però, què és una llufa? En el vocabulari popular català és una ventositat, un pet silenciós, clandestí. Com fer llufa indica fluixesa o inconsistència, o que alguna cosa falla: una bomba o un petard que no explota, alguna empresa, negoci,...que s’ensorra. Una altra pista: a l’antiga Grècia, els dimonis o esperits dels possessos eren éssers d’aire, invisibles, com les fades o els follets; i en la mitologia catalana, una llufa és un esperit eteri, com el vent o l’alè.

Víctor Català (Caterina Albert Paradís), en la seva novel·la Solitud, ens diu bastant clar de quins éssers es tracta:

“Tornaven corriol amunt, i els lladrucs del Mussol eren contestats, com els vespre abans, per les veus de les muntanyes. La Mila digué somrient:
-Ahir vespre me donà un esglai, aquesta fressa...!
-Pot ésser saber pas què és?
-En Maties parla de les llufes...però què són les llufes?
-Les encantades, dona! Ja vos ho explicaré jo, quan tinguem lleure.

Les llufes són, doncs, aquest éssers invisibles que provoquen els ecos enganyosos que ressonen a les cavitats de les muntanyes. En altres llocs les anomenen encantades de vent i de fum. O dones de fum, igual com també existeixen les dones d’aigua.

Aquestes són éssers sobrenaturals, bellíssimes però molt sentides: agraïdes a qui les tracta bé, esquives a qui els vol mal.

Vull destacar que a tot arreu es dóna aquesta consciència de certs esperits d’aire que espien al nostre voltant. La típica advertència de “no ho diguis gaire alt” quan algú constata una situació favorable per por que algun follet o llufa ho espatlli, pot ser l’indici.

Segons una antiga creença, els últims dies de l’any, les llufes ronden per l’aire, silencioses i entremaliades, es pengen de la gent massa càndida, i se’n riuen, xiuxiuejant a l’orella, escarnint. Per això una de les innocentades més habituals era penjar-los a l’esquena petits ninots de paper, que antigament eren draps, fulles de col, pells de conill...

En parlar de les llufes, aquestes es confonen amb les ànimes innocents de les criatures que, segons la llegenda bíblica, el malvat rei Herodes va manar degollar. Ara les llufes són totes aquestes notícies que ens fan saber a poc a poc sobre persones, institucions i entitats que, per culpa d’uns “lluferos” tant de mal fan a la societat. I per culpa d’ells, com també d’alguns partits i de tribunals partidistes, sentim una pudor molt forta que a diferència de les llufes naturals anònimes, d’aquestes sabem d’on ve la pudor.