Ha perdut el compte dels anys que fa que va anar a l’últim dels àpats nadalencs, el que sí que encara recorda era que eren multitudinaris i desenfrenats, com han de ser aquestes coses. Des d’aleshores, com que la seva ocupació diària era la d’ocell solitari, viu en l’enyorança del sopar nadalenc amb els companys de calamitats diàries, aquell amalgama de gent estimada i detestada, amb qui compartia oficina diàriament i que esperaven a la reunió nadalenca per treure’s totes les màscares i mostrar-se com realment eren. Però ara que ho medita una mica millor potser sí. Ara, arribat a aquest punt creu que no hi ha ningú més legitimat que ell pe parlar d’aquest tema. Perquè la falta d’àpats nadalencs durant anys l’han impregnat d’una nostàlgia anyenca que és la que l’inspira a recordar. Quan arriben aquestes dates sent una enveja sana, però enveja, per la seva dona, que no té una sinó dues celebracions d’aquest tipus, que compra regals per a l’amic invisible, que rep inimaginables de mans anònimes, que es fa fotos en què és només es veu una petita part d’una llarga taula plena de cares somrients guarnides de barrets nadalencs i que, quan s’acaba tot, arriba a casa explicant anècdotes i fragments de conversa, amb aquella felicitat innòcua del que en realitat l’alegra però no li importa gaire. Li venen ganes de demanar a l’empresa on treballava que l’aculli sisplau en un dels seus sopars nadalencs, que l’assegui en una taula interminable amb un munt de persones, encara que siguin desconegudes, i que li serveixin un menú amb beguda inclosa i que per una nit el considerin dels seus, com abans.

Si fos així, ja podrien preparar-se els seus companys de taula, perquè arribaria disposat a esgotar totes les seves possibilitats. ¿No és el Nadal una època d’excessos per naturalesa? Doncs, aquest seria el seu propòsit, excedir-se, beure més del convenient, atracar-se de calories buides, sense pensar en el gimnàs o en la dieta, parlar de temes indeguts, espinosos, ballar tots els èxits dels 60, esgargamellar-se, obrir una conga, tancar l’últim dels bars de nit i fins i tot, si s’escau, tira els trastos a la companya ben plantada o interessant a quí s’ha estat mirant i creuant les mirades de lluny, encara que estigui casada o que sigui vint anys més jove, o tot alhora. La nit també és jove, o no tant, o ja és definitivament vella, però ell està de celebració i aquestes coses es donen només una vegada a l’any, caldrà aprofitar-la. I si és un sopar millor, així hi hauria més estona per a l’alegria.

En sentir la veu de la seva dona de lluny, mou el cap, es refrega els ulls, dient “on soc?”. Li recorda que demà de bon matí ha de portar la sogra a l’ambulatori i al migdia recollir els nens que per la tarda tenen festa a l’escola. S’aixeca amb un ressacós mal de cap com si tornés del sopar de Nadal. Tot ha estat un castell de cartes. Tot el que havia passat en somnis cau. I ara fa una nova composició de lloc i es concentra a ser el que ha de ser, sense aquelles màscares, amb totes les màscares al seu lloc. Torna a ser el d’ahir, el de sempre.