Arribades aquestes dates tocava baixar la caixa de l’armari. Al destapar-la, començàvem a treure les figuretes embolicades amb paper de diari. Les notícies groguenques donaven testimoni que ja havia passat un any. El ritual de muntar el pessebre era una manualitat divertida i al mateix temps una metàfora de la vida: celebrar un naixement, en realitat un naixement molt pobre. Aquella humil parelleta emigrant buscava qualsevol racó per donar a llum un nen petit, però gran per a les futures generacions. En aquella època, les muntanyes eren de suro portat de l’Empordà, no de plàstic. La molsa l’anàvem a buscar al bosc, encara no estava prohibit. La neu era farina de la cuina i no, com ara, esprai o boles de porexpan. Les figures de fang eren actors vius a la meva imaginació. El nadó plorava ficat en un pessebre fred. Els pastors, fatigats, s’hi acostaven amb aliments, perquè l’àngel els havia anunciat la nova del naixement de Jesús. Portava una espècie de bufanda gran que aguantava amb les dues mans on es llegia “Gloria in excelsis Deo”. Els Reis, estaven molt lluny encara. Com els pastors que li portaren presents, ells, més rics, li portaven or, encens i mirra. Poc a poc, anaven avançant sense que ho veiéssim. Tot el pessebre era una màgia, dic màgia, perquè de petit no havia sentit mai la paraula metàfora.

Els camps anaven creixent amb aquell color verdós. Tots els oficis hi eren representats, com el riu de la vida. Aquell riu, amb el pont, el pescador, els ànecs i peixos, tots ben conjuntats, mentre la bugadera, agenollada, indiferent, es glaçava les mans en aquell riu, o millor rierol, fet amb el paper de plata de les rajoles de xocolata, rentava els llençols que després penjava en els arbres del voltant. Mirant el pessebre, les figures es movien, parlaven. Corria la imaginació i el meu preferit de tots era el caganer, amagat quedava l’anònim caganer, d’esquena a la litúrgia sagrada de l’esdeveniment.

Cada dia, fins arribar a la Candelera, el primer que feia en aixecar-me, era anar al menjador a veure com estaven les figures. Algunes s’havien mogut, altres continuaven estàtiques. Jo pensava que era perquè a casa meva feia molt de fred. Tot era il·lusió, com l’envejo encara!