Quan arriba l’hivern i les tardes són curtes aprofita per fer el dinar de l’endemà. Posa l’olla al foc amb la carn i les verdures i prepara l’escudella i carn d’olla. Això la transporta als anys de quan era petita. Sempre menjaven el brou amb galets i darrere la carn d’olla amb la pilota, la col, la patata, la botifarra negra i les restes de la carn, després de llargues hores de cocció a foc lent. L’escudella és el plat per excel·lència del dinar de Nadal. Seguint la tradició, el caldo de Nadal hauria de ser present sempre a taula, encara que de receptes i de manera de servir-lo n’hi ha tantes com famílies. La carn d’olla es pot menjar barrejada amb la sopa o com si es tractés d’un segon plat.

L’escudella té una llarga història a Catalunya. Aquesta sopa és la més antiga documentada a Europa per l’escriptor Francesc Eiximenis, que va viure al segle XV. Explica que era el plat que menjaven tots els catalans a diari. El Baró de Maldà, tres segles més tard, també parla de l’escudella en el seu dietari “Calaix de Sastre”, del qual la gent rica també en menjava. Les famílies de pagesos bullien restes de la collita i tot el que arreplegaven del rebost. El nom d’escudella es refereix al bol en què a l’Edat Mitjana se servien les sopes i els plats amb salsa que es menjaven amb pa. La més típica sopa de Nadal és la que es menja amb galets i amb la pilota.

La pilota és una barreja de carn de vedella i porc amb all i julivert, ou i pa, sempre amb les tradicions de cada lloc i de cada família.

L’altre component del dinar de Nadal tradicional és el rostit, tot i que cada vegada està cedint més espai a d’altres propostes, sobretot de peix i marisc. Però el menú tradicional aposta pel pollastre rostit. A moltes cases el tall se sol acompanyar de pinyons, prunes o orellanes.

I per acabar el dinar de Nadal hi ha l’espai dels postres. Torrons, neules i mantegades prenen el protagonisme. I tot ben regat amb vins de la terra i cava català.

I l’endemà, Sant Esteve. Dia que la tradició ens diu que s’aprofitaven les sobres de la carn del dia de Nadal, cosa que avui dia, ja fa dies que estan fets els canelons.

Els canelons es van popularitzar fa més o menys un segle. Un plat italià que va arribar a Barcelona a finals del segle XIX, gràcies als cuiners estrangers que treballaven a les nostres fondes. L’any 1911, en Ramon Flor, propietari de la marca El Pavo, va comercialitzar les primeres plaques seques, i això va significar la popularització definitiva dels canelons. Tal com passa amb l’escudella, hi ha diverses receptes, però la més bàsica porta vedella, porc i pollastre i se li pot afegir foie gras i cervell. I la salsa beixamel, que és un element estrella del plat. Anys enrere, abans de menjar canelons, per Sant Esteve, a les llars catalanes es menjava l’arròs de catedral o l’arròs de coll i punys. A totes dues receptes també s’aprofitaven les restes del dinar de Nadal. I totes dues contenien menuts de pollastre, puntes d’ales, pedrers, colls i crestes amb verdures i arròs. En trobem referència en el refrany que diu: “L’endemà de Nadal, arròs de catedral”. Que tingueu uns bons àpats de Nadal i Sant Esteve envoltats dels qui més estimeu.