Aquest carrer es troba a la part alta de la vila. Va des de l’Antic Camí de Santa Creu, amb confluència amb els carrers de Margarida Xirgu, Esperanto, Lluís Companys, Francesc Macià, arribant a la plaça de la Pau i acaba a la intersecció del carrer de Ntra. Sra. de Lourdes.

El 13 d’octubre del 1909, Francesc Ferrer i Guàrdia va ser afusellat al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuic. Un tribunal militar el va acusar, sense tenir-ne cap prova, de ser l’instigador de la Setmana Tràgica del juliol d’aquell mateix any. Amb aquest desproporcionat escarment la debilitada monarquia, l’Església i la burgesia, tant la catalana com l’espanyola, volien tenir força per restablir l’ordre social després de la revolta popular. Com és prou sabut, les seves darreres paraules davant l’escamot d’execució van ser: “Soy inocente.¿Viva la Escuela Moderna!” Així es posava terme a una de les pàgines més ignominioses de la justícia militar espanyola. Com també és prou sabut, ell va ser el principal cap de turc escollit per simbolitzar l’amplíssima repressió que es va engegar després del s fets que han passat a la història amb l’expressió preferent la Setmana Tràgica.

L’injust afusellament va comportar un moviment internacional de protesta i d’animadversió cap al govern espanyol i les seves institucions. Diaris com The Times va advertir que “s’havia confós la llibertat d’instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d’oposició, assimilant-lo a una agitació criminal”.

Ferrer i Guàrdia defensava una educació fonamentada en el respecte de la llibertat de consciència dels alumnes. Fou el precursor en la coeducació, de sexes i classes, sense desvincular el treball intel·lectual i el manual, i suprimint els premis, càstigs i exàmens. “L’ensenyament racionalista pot i ho ha de discutir tot, situant prèviament els nens sobre la via ampla i directa de la investigació personal”, va escriure. El llegat de Ferre i Guàrdia no es circumscriu només en l’educació. Aquest lliurepensador defensava la laïcitat i lluitava per combatre la desigualtat social, de la qual no es va limitar en els seus efectes, sinó que va voler combatre-la en les seves causes, segur que d’aquesta manera s’havia d’arribar positivament a la justícia.

En el rerefons d’aquells esdeveniments insospitats de la Setmana Tràgica, d’aquella rebel·lió sense objectius i sense líders, la figura mitificada i tràgica d’un conspirador nat, d’un revolucionari infatigable o d’un pedagog renovador que a penes va tenir cap participació en els fets i que, en canvi, va pagar amb la seva vida l’odi cerval que havia anat concitant en els darrers anys de la seva vida. Certament, la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia no sol deixar indiferent, i ha estat objecte, des de posicions antagòniques entres si, de judicis de valor molt oposats.

El 13 d’octubre passat s’han complert 109 anys que Francesc Ferrer i Guàrdia va ser afusellat, un home d’adscripció ideològica no gens senzilla, perquè, com s’ha dit, Ferrer va ser, simultàniament o successivament, republicà, maçó, lliurepensador, socialista i llibertari, tot amb una gran intensitat. Un home que va esdevenir un mite de la llibertat i el lliurepensament en una Espanya profundament endarrerida i tenebrosa, un pedagog infatigable que amb seu tràgic final, va constituir-s, als ulls de tot el món, en la imatge de la víctima innocent de la Inquisició, de l’Espanya més negra. Un home finalment conseqüent, que va encarar amb tota dignitat la seva mort i que, convençut que les seves idees no moririen pas amb ell, va deixar escrites a la seva companya aquestes darreres paraules: “No puedo continuar, me toman la vida”.