El carrer de Santiago Rusiñol es troba al barri del Canal, en correspondència amb els carrers de la verge del Pilar, de Lorca i del Pont de les Quinze Arcades i amb dos passos a la plaça de Joan Vallès i Vila.

El nom d’aquest carrer recorda el polifacètic Santiago Rusiñol, nascut a Barcelona el 25 de febrer del 1861 en el si d’una família d’alta burgesia catalana originària de Manlleu, dedicada a la manufactura tèxtil. Orfe de molt petit, rebé una fèrria formació al costat del seu avi. Però Rusiñol ben aviat descobriria la vocació artística i assistiria a classes de pintura d’amagat del seu avi.

Decidit a trencar amb la imposició familiar, marxà a París, i hi va residir llargues temporades per espai de set anys. El 1894 trasllada e Cau Ferrat a Sitges, on celebrà en anys posteriors, concerts, conferències i alguns dels actes de les Festes Modernistes. El Cau Ferrat va suposar un dels eixos del naixement i difusió d’un nou moviment, el Modernisme, que carregava contra el romanticisme decadent i la rutina de la societat burgesa. Tot i això, l’obra de Rusiñol va tendir a entendre l’art com a religió, l’art per l’art, l’adoració absoluta de la bellesa.

Se’l conegué com a autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista. Promogué amb altres artistes la cerveseria i cabaret Els Quatre Gats, que esdevindria un important punt de confluència i tertúlia de l’època. Va col·laborar en la revista del grup de “L’Avenç”, de caire modernista. El 1892 va anar a viure a París. L’editorial de “La Vanguardia” reuní cròniques seves al volum “Desde el molino”, il·lustrat per Ramon Casas Carbó, amic inseparable en una etapa en què l’art de tots dos pintors s’assemblava força.

Les principals obres que va publicar són: L’alegria que passa (1891), El jardí abandonat (1900), Anant pel món (1896), Oracions (1897), Cigales i formigues (1901), El poble gris (1902), L’hèroe (1903), El místic (1904), La lletja (1905). Malgrat la seva producció, Rusiñol era un autor que no afalagava ningú per què sí i, en conseqüència, era blanc d’atacs polítics de tots els signes.

L’any 1907 publicà la seva novel·la més coneguda: L’auca del senyor Esteve. La batejà amb el nom del burgès barceloní per antonomàsia perquè, dins de la Barcelona idealitzada, retratava la imatge de la burgesia catalana –a la qual ell pertanyia- amb tots els seus defectes però també amb alguna virtut. Hi projectà una mirada de tendresa, malgrat que la ironia hi és present amb tota la seva força.

L’any 1910 va fer una versió teatral dramàtica de L’auca del senyor esteve, menys sarcàstica i més elaborada, que s’estrenà l’any 1917 al Teatre Victòria del Paral·lel de Barcelona, altres biògrafs diuen que fou al Teatre Novetats de Barcelona. Esdevingué un èxit, tant de crítica com de públic heterogeni que es reconeixia en els personatges o hi identificava els seus avantpassats immediats, alhora que gaudí d’una Barcelona mitificada que encara conservava a la memòria i que anava desapareixent.

Santiago Rusiñol va morir a Aranjuez el 13 de juny de 1931, mentre pintava noves versions sobre una temàtica de jardins.

El 1997, L’auca del senyor Esteve, va inaugurar la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Adolfo Marsillach, en l’etapa directiva d’aquest teatre de Josep M. Flotats.

Actualment es pot veure a Barcelona, al Teatre Coliseum l’obra “Gente bien”, amb guió, adaptació i idea de Jordi Milán, basat en el sainet de Santiago Rusiñol “L’auca del senyor Esteve”, a càrrec de la companyia La Cubana.

El 18 d’octubre del 2017 es commemorarà el centenari de l’estrena mundial d’aquesta sàtira del dramaturg Santiago Rusiñol i la companyia La Cubana té l’esperança d’estar encara fent funcions “prèvies” del seu espectacle.

L’espectacle és una mena de viatge que va des del 1917 de l’origen del sainet al 2017, passant per la dècada dels anys cinquanta, justament quan es produeix la vaga de tramvies del 1951 a Barcelona, fent un salt fins a la dècada dels anys vuitanta i acabant avui mateix, amb el rerefons de la globalització, la corrupció i el procés d’independència.

La llista, tant d’intèrprets destacables de la llarga trajectòria de La Cubana, com de Personatges, seria llarga d’enumerar. Diguem, parodiant el leivmotiv del sainet de Santiago Rusiñol que, mentre aquella família regentava una botiga de vetes i fils, la de “Gente bien”, són uns burgesos dedicats als productes del porc, i direm que hi ha més personatges que llonganisses. Tots abocats en la filosofia artística de La Cubana: una energia que es contagia i que fa endevinar als espectadors que hi ha tant d’espectacle a l’escenari com darrere l’escenari, on el ritme d’entrades i sortides, de canvis de personatges i d’embolica que fa fort és tota una prova de foc per als intèrprets que, al llarg de vint-i-cinc anys, han passat un moment o altre per la companyia. Es mereixen el millor perquè ells sí que, en el fons, són el milloret de la millor “gente bien” que té el teatre català.