Ja tornem a estar immergits una altra vegada en la cita anual amb la felicitat. Multituds de Pares Noels i de Reis Mags no deixen lliure ni un sol espai d’una geografia brillant, il·luminada; cursi. I al costat dels aparadors que irradien una suposada alegria, indigents i necessitats es multipliquen, sabedors que la caritat i la mala consciència dels ciutadans també té unes dates àlgides. Al carrer es veuen els aspectes oposats del ritual i la celebració: la frustració, la misèria i l’embafador i desagradable guirigall del comerç, del consum.

No haurien d’especular tant amb la nostra sensibilitat; la felicitat i les commemoracions són una cosa íntima i calmada, un espai anímic intransferible. Un fenomen que no entén ni ha d’entendre d’imposicions mercantilistes.

El Nadal, que fins ben entrats els anys 60 del segle passat era aquí una festa amb elements rurals i fons i tot medievals (pastorets, pessebres, nadales,...), ara és una festa religiosa per als que tenen unes creences que no tothom - avui dia- comparteix. Estic segur que hi ha molts cristians que segueixen creient i celebrant l’autèntic esperit de Nadal: el naixement d’un Redemptor per a un món d’homes i dones culpables. Molts cristians lamentem el mercantilisme abusiu, el capitalisme descarat (i salvatge) que avui ho omple tot, incloent-hi el Nadal.

Amb vagues tòpics d’amor fratern i familiar, i símbols religiosos, el Nadal ara, com tot, és producció i consum, gregarisme, pèrdua d’identitat individual. Només compten els diners. I tot es redueix a comprar i vendre. ¿Pot subsistir el Nadal genuí, enmig d’aquest Nadal consumista, xivarri de sorolls que no diuen res, malgrat les aparences d’entranyable sabor d’abans?

Les festes nadalenques ens recorden que hem convertit el que era un do ofert gratuïtament en un intercanvi de mercaderies.

Nadal, sinònim de pau i solidaritat, és l’època de l’any on es produeix la gran paradoxa del consumisme desenfrenat, on es remarquen més les diferències entre la classe benestant i els qui res no tenen.

Hi hem posat massa coses a les festes de Nadal i Cap d’Any. Sí. Fent-ne un llistat, incomplet forçosament, s’hi troben totes aquestes coses: la rifa i les rifes, en combinació amb la Loteria o amb els cecs, les paneres rifades i les que veus repartir, els “aguinaldos”, els lots de capsa, la paga doble qui la té i el tec o el vermut d’empresa; les felicitacions, rebre’n i fer-ne i no oblidar quedar bé, els regals, comprar-los i encertar-la, i tenir paciència a les botigues; fires de figures de pessebre, arbres, plantes i la molsa; fer el pessebre, muntar l’arbre, posar penjolls penjants i llumetes de colors; desvetllar el tió, alimentar-lo i fer-lo cagar quan toqui; o expressar els desigs per carta al Pare Noel i/o als Reis, o esperar els regals al peu de l’arbre, o dins del mitjó penjat o a la finestra o a l’escalfapanxes; passar el tràngol dels regals imprevistos en la colla d’amics; tiberis. Torrons, neules, massapans, “mantecados ,polvorones i roscos de vino” coca, cava, vi i licors...l’escapada a esquiar, a ciutat a comprar o al teatre; alguna sessió de pastorets; tota gamma de nadales que ens ofereix la tele i el soroll dels altaveus del carrer, els programes sentimentals, les pel·lícules de sempre, moltes i massa llaunes.

Dickens en el seu Conte de Nadal fa repetir i repetir al gasiu protagonista: engalipades! quan li diuen els veïns bones festes. Però potser, ben mirat, tenia un punt de raó el vell rondinaire. Es tracta de sobreviure a tants encanteris i frases fetes d’aquesta fira de vanitats en què hem convertit aquestes festes. Acabo ja, com diria Mossèn Ballarín amb bon humor, Nadal és un somriure encara que agredolç.