És evident que es tracta d’una figura difícilment exportable i àdhuc difícilment explicable. Al capdavall, no deixa de ser insòlit que la tradició hagi fet compatible el ritual sacre del pessebre, on es venera el naixement de Jesús, amb la figura d’un personatge que s’arrecera feliç per gaudir del trànsit intestinal. Com que, a més, el caganer ha anat transmutant-se en la cara de la gent més poderosa i coneguda, la figura ha esdevingut encara més popular. Fins i tot va arrossegar alguna famosa polèmica, com aquella tan sorollosa de la Moreneta. Sigui com sigui, Nadal, pessebre i Catalunya estan plenament relligats amb la imatge d’una persona en posició pertinent, tot fent els honors a l’alegria del bon pair. I ningú no ho troba irreverent, sinó ben al contrari, és una figureta que s’acomoda amb el sentit popular del pessebre.

Tanmateix, per què s’ha fet tan popular? A l’hora d’explicar aquesta tradició circulen moltes versions, però potser la més consolidada és la del folklorista Joan Amades. En el seu Costumari català sosté que té molt a veure amb el cicle de la vida, perquè el pagès que caga adoba la terra. Altres teories diuen que és una figura que dóna bona sort i, a més, humanitza el pessebre i iguala a tothom. També un punt d’irreverència, com si una vegada assumida la transcendència espiritual d’un naixement sagrat, calgués recordar el caràcter més terrenal dels éssers humans. I la irreverència de to escatològic, tió inclòs, té una llarga tradició a Catalunya. El caganer recorda els aspectes més prosaics de la lírica humana, permet posar un somriure sorneguer a la vida i, davant les grans idees transcendents, ens arrela a la més inevitable de les funcions vitals. És, doncs, una connexió amb la vida més terrenal, just quan estem fent l’elegia de la vida celestial. Com si res no fos tan transcendent com perquè no ens en poguéssim riure una mica. A més, com que es tracta d’una figura malgrat tot prudent, que s’amaga darrera una cova o d’uns arbres, la irreverència no arriba mai a categoria de mala educació, ni, evidentment, a la manca de respecte a la resta del pessebre. En cert sentit, és humor blanc, senzill, familiar, sense interpretacions tortuoses, ni complexos viaranys. Tal vegada perquè el caganer ens recorda que, siguem com siguem, tots acabem al mateix lloc fent l’homenatge pertinent a la terra. És a dir, el caganer ens iguala de manera impecable.

A Catalunya tenim bastantes tradicions que ens indiquen que som bastant escatològics. A més del caganer, tenim el caga tió, la tifa de massapà dels reis, els pets de monja. I força textos de literatura, com Virtuts del cagar, El pet exaltat...

Per tot el món es poden trobar figures que defequen, com el cagöes portuguès o el pastore che caca de Nàpols i Sicília. Només a Catalunya s’inclouen en el pessebre.

No existeix una documentació gaire clara sobre l’aparició del caganer, però l’Associació Amics del Caganer van fer un treball exhaustiu i van publicar un llibre amb tota la informació que van poder recollir sobre el caganer. Es parla que va aparèixer a finals del segle XVIII, a les cases menestrals i als grans masos, quan es recrea el pessebre, que havia nascut a les esglésies, amb estampes rurals, casetes, animals i figures, com la bugadera i el caçador.

Xavier Borrell, president d’Amics del Caganer atresora 1.071 peces de la figura més irreverent del pessebre. Aquesta Associació, cada any nomenen un Caganer de l’Any, una personalitat que s’hagi destacat per defensar-lo. El primer va ser Joan Brossa que el 1956 va fer un poema visual amb caganers a l’aparador de la botiga barcelonina Gal·les.

Avui dia, en visitar un pessebre, el primer que es busca és el caganer perquè és una figura molt arrelada a la tradició. Xavier Borrell diu “m’agrada per català, gamberro, picant i contestatari de l’ordre establert. I molt terrenal. De tocar de peus a terra.” I l’alegria en el rostres és tot un poema en veure el caganer. Tots hi acudeixen. Té un toc de fascinació malgrat la seva posició escatològica.