Josep Maria Ventura i Casas, conegut popularment amb el nom de Pep Ventura, fou un músic i compositor que consolidà la sardana llarga i reformà la cobla donant-li amplitud.

Fill de família empordanesa, neix accidentalment a Alcalà la Real el dia 2 de febrer de 1817 (ara s’han complert 200 anys del seu naixement), on el seu pare, fill de Roses, hi era destinat com a militar. Al cap de dos anys la família retorna i aviat el Josep Maria es queda orfe i se’n va a viure a casa del seu avi patern. Aprengué l’ofici de sastre i nocions de solfeig i cap al 1848 heretà del seu sogre Joan Llandrich la direcció de l’antiga cobla que portava el seu nom.

Considerava l’extensió melòdica de la sardana massa poca cosa, sempre de 96 compassos i d’escassament 2 minuts de durada, immergint-se en la fas d’innovació de la sardana, amb obres d’un nombre il·limitat de compassos (sardana llarga) enfront de la tradicional (la curta).

Progressivament va anar incorporant instruments de metall a la cobla. També va coordinar en dos rengles als instruments de fusta i de metall, que capçava amb un baix de corda. Les altres cobles també prengueren aquest model, que ha perdurat amb lleugers retocs, tant per la qualitat de la innovació com pel captivament de Pep Ventura com a solista i per la inspiració de les melodies que donava a conèixer.

Contribuí doncs a l’assentament d’un ric conjunt instrumental de cobla que no tardà a ser imitat progressivament per totes les altres formacions de les comarques en les quals la sardana tenia carta de naturalesa.

Ventura també s’inspirà en el folklore català, transcrivint tonades populars com El cant dels ocells, i en donà de primitives, com Per tu ploro, que fou estrenada a Barcelona el 1872 per una cobla augmentada de vint-i-un músics.

Deixà escrites 312 sardanes llargues, moltes d’elles sense títol, un nombre important de curtes i moltes composicions corals.

El fons de partitures de Pep Ventura es conserva al Centre de Documentació de l’Orfeó Català. Consta en la seva majoria de sardanes per a instruments de música de cobla. La gran majoria d’aquestes sardanes tenen un títol propi, i entre les més destacades hi ha: Per tu ploro o Toc d’oració.

Les seves melodies arranjades pels mestres, com Pujol, Nicolau o Lluís Albert, han fet de Pep Ventura un dels màxims exponents de la història sardanista.

Va morir el 24 de març de 1875 a l’edat de 58 anys a Figueres (Alt Empordà) i la seva sepultura es troba al Panteó de Figuerencs Il·lustres del cementiri de Figueres.

Molins de Rei li té dedicat un carrer i una plaça, que limiten amb l’actual urbanització de les Guardioles, tenint correspondència amb els carrers de Sant Agustí, San Domingo de Guzmán i el carrer de la Mancomunitat.

La lletra de la sardana Per tu ploro és de Joan Maragall i la música de Pep Ventura i diu així:

Anem a la muntanya –que ara ve el bon temps;
ve la primavera –ve la primavera,
la-larala-la-la-la-la-là.
Hores d’alegria, hores de tristor.
Ai del qui se’n va i no tornarà!
També mes ai! del qui perd l’amor!
La-la-la-la.
També mes ai! del qui perd l’amor!

Adéu rosa d’abril!
Adéu, rosa encarnada!
Demà lluny del teu roser,
d’enyorament me moriré.

Quan te diran la meva fi,
plora per mi, que per tu ploro;
plora per mi, més dolçament
que amargament no és el meu plor.
Eixuga el plor, no ploris gaire,
que et marciria el pas de l’aire.
No ploris gens, no ploris, no.
Per tu i per mi, jo, que ja en sé,
bé puc plorar millor.
La-larala-la.

Escoltem-la en la veu de la Marina Rossell.