Enric Granados i Campiña nasqué a Cervera el 1867 i morí en el canal de la Mànega l’any 1916.

Era fill de pare cubà i de mare gallega. La seva disposició per a la música es revelà des de ben petit; estudià els primers elements de solfeig i teoria a la seva ciutat natal amb Josep Junceda. Encara nen, passà a Barcelona, entrant en l’Escolania de la Mercè; més endavant rebé lliçons de piano i harmonia.

A l’edat dels deu anys començà a fer concerts públics. El 1887 anà a París on estudià amb C. de Bériot; a la capital francès visqué amb el seu amic i coetani, el pianista Ricard Vinyes. Tornà a Barcelona el 1889, on donà un memorable concert en el Teatre Líric. El 1892 obtingué un nou triomf com a concertista i com a compositor en donar a conèixer les seves primers Danzas.

Com a pianista fou excel·lent col·laborador de grans violinistes com Manén, Isaye, Crikboom i Thibaud. També actuà amb grans mestres en la interpretació pública d’obres escrites per a dos pianos. En una de les primeres “Festes de la Música Catalana”, obtingué el primer premi; el seu Allegro de concierto, fou llorejat en un concurs nacional.

El 1910 envià les seves composicions per a piano Goyescas, al periodista Montoriol Tarrés, que residia a París que s’entusiasmà amb ella. La divulgà i aviat aconseguí que la Societé Musicale Independante organitzaria el 4 d’abril de 1914 un concert íntegrament dedicat a Enric Granados. L’èxit fou rotund i constituí la consagració del jove Enric. A rel d’aquest concert li fou concedida la Legió d’Honor i rebé del director de l’òpera parisenca, l’encàrrec de convertir les Goyescas en òpera per a la seva representació a París.

Enric Granados posà mans a l’obra i acabà la partitura sobre un llibret de F. Periquet; però esclatà la conflagració mundial i el projecte es tornà irrealitzable. Des de Nova York, un editor, assabentat de la dificultat en què es trobava Granados, li comunicà que ell està disposat a editar l’obra. Ell acceptà i es traslladà a Amèrica amb la seva esposa.

La representació de Goyescas, efectuada en el Metropolitan el 28 de gener de 1916, constituí un èxit i Granados fou invitat pel president dels Estats Units, Woodrow Wilson, per tocar a la Casa Blanca. Complert el compromís, no volgué espera la sortida d’un vaixell espanyol i embarcà cap a Anglaterra; allí a Folkestone, pujà al Sussex, el qual a poc de salpar, fou torpedinat i enfonsat per un submarí alemany. Això fou el dia 24 de març del 1916 mentre navegava amb la seva dona Empar (aquest any es compliren 100 anys i el mes de desembre s’acabaran els actes de record i homenatge a aquest gran compositor). Abans de dinar, Granados va anar al bar, on hi havia un piano, i per relaxar-se va tocar unes quantes peces seves i d’altres compositors. L’última obra del concert improvisat, que va acabar sent l’últim de la seva vida, va ser el Nocturn en do menor, de Chopin, composició que tenia en gran estima perquè havia estat la primera que havia escoltat quan havia arribat a París, amb només 18 anys.

En la confusió per l’impacte del torpede disparat des del submarí alemany UB-29 a la proa del Sussex, Granados buscà la seva dona, però no la trobà i acabà en un bot salvavides. Desesperat, la divisà nedant entre les onades i es llançà a l’aigua per ajudar-la. Va ser inútil i tots dos van acabar ofegats.

La notícia causà sensació; a Barcelona, a Cervera, a París, a Nova York, se li tributaren homenatges pòstums.

Durant aquest any del centenari de la seva desaparició, entre d’altres, s’han fet dos concerts a banda i banda de l’Atlàntic, a Nova York, amb un concert al Carnegie Hall, i a Cervera, on en el prestigiós Festival de Pasqua es féu una Marató Granados.

A més de Goyescas, esmentarem altres obres: 12 Danzas españolas, Piezas para cantos Populares, Valses poèticos, la òpera María del Carmen (1898), Canciones amatorias, Tonadillas Elegía eterna, etc.

Molins de Rei li té dedicat un carrer petit, molt central que va des del carrer Pare Manyanet fins a la plaça de Catalunya. Un dels carrers més antics de la vila, on ca n’Ametller hi té una entrada posterior i una placa de ceràmica en una cantonada enmig del carrer que diu:

“Festa Major 1981”
Furgant la nostra rel,
ressorgeix avui
d’aquest lloc:
EL CAMELL

Molins de Rei, 26 de setembre

ens dóna a conèixer el naixement de la figura més emblemàtica de la vila en tots els actes de llum i foc, El Camell, tan estimat per grans i petits, fins al punt que la seva silueta, col·locada a la part posterior dels cotxes, vol indicar que s’és de Molins de Rei.