Creiem que la nostra vida es mesura en dies, però en realitat es mesura pel moment de despertar-se. Despertar-se és renéixer. Llevar-se és l’acte fundacional més important del dia. Sembla un gest rutinari i, no obstant, el fet de despertar-se implica un repàs de tot el que ens espera.

Despertar-se és una frontera entre els somnis i la realitat. Abans de fer-se de dia, abans de despertar-nos, la vida ja existeix. L’esforç de conquistar el dia costa. Les primeres aigües són fredes, afilades com una navalla. Les veus de la ràdio passen de puntetes, una mica llunyanes encara. Als arbres pròxims, el ventet mou les fulles. Les rajoles són fredes i a l’obrir la nevera, el fred domesticat ens fa estremir. A aquelles hores tot comença a viure. Es comencen a sentir sorolls de persianes que s’apugen, portes que s’obren i es tanquen, el soroll de la dutxa i l’aroma del cafè, que no és res més que un bàlsam per foragitar malsons.

Les canonades no pare. El soroll retruny per totes les estances. Lluny ha quedat el despertar-se de la nit mentre nosaltres dormíem. Nosaltres no tenim com a pàtria la matinada. Som més sorneguers. Però ens alegrem quan ens despertem. Vivim perquè ens despertem. “Cada jornada, per ser decent -em digueren un dia- hauria de tenir una arrancada aspra”. I aquesta hi és. Hi és en arrancar-te de la placidesa del descans per començar una agitada jornada, que, a mida que passi el dia, el cos ens demanarà descans.

Amb el despertar neix una nova vida. Horaci ja ho escrigué: “Cada dia és una petita vida”.