Els sabons estan de moda. N’hi ha de tota mena, fets amb extractes de tot tipus i amb propietats innumerables. I si estan de moda no és únicament per una qüestió d’higiene sinó perquè rentar-nos, anar nets, polits i perfumats està ben vist. Les tendències socioculturals van per aquí i això, els fabricants de sabons i tota mena de productes d’higiene ho aprofiten al màxim. Ara bé, cal rentar-se tantes vegades? És realment sa ensabonar-se a diari? Quins són els sabons més adequats per a la nostra pell? És ecològic l’elevat consum de sabons, xampús, detergents i la gran quantitat d’aigua que s’esmuny per la pica i els desguassos?

El sabó és el resultat de la reacció química entre un àlcali (potassi o hidròxid de sodi) i algun àcid greixós (mantega de porc o oli de coco). Sense entrar en tot el procés, quan es barreja àlcalis amb un àcid greixós i amb aigua, s’aconsegueix una molècula de sabó.

La immensa majoria de gels de bany i xampús duen algun detergent sintètic que supleix el greix natural dels sabons artesans. Es fan servir perquè són fàcils de manipular i aconsegueixen la textura a la qual tots ens hem acostumat: líquid, que faci escuma i que tingui un PH similar al de la nostra pell.

La principal funció de la pell és separar el cos del medi extern. A la seva superfície hi ha diversos elements que formen el mantell àcid. El sèu és un d’aquests elements i serveix per donar impermeabilitat i flexibilitat a la pell i evitar que hi entrin microbis. Les descamacions són cèl·lules mortes que apareixen de la regeneració constant de la pell. A banda d’aquests dos elements n’hi ha moltíssims més com la suor, els minerals el CO2, la humitat, els microbis... En un cos sa tots aquests elements conviuen en equilibri.

Quan ens rentem el sabó es combina amb el sèu de tal manera que quan ens esbandim ens emportem la brutícia però també el sèu, és a dir, una part important del mantell àcid. Ha de passar una bona estona perquè la pell torni a equilibrar-se novament. Si ens rentem massa sovint la pell no té temps a recuperar-se i queda desprotegida. El punt d’equilibri entre rentar-nos massa i rentar-se poc només depèn de cada persona i de la seva conscienciació envers el seu cos i el seu entorn.

Hem de pensar que quan més ens banyem o dutxem, més aigua gastem. Quan més ens banyem o dutxem, més productes químics anem incorporant a les aigües residuals. Amb això, vull dir que no hem d’anar nets? Mai. Però el nostre cos té una sèrie de proteccions de la pell que és important mantenir. Potser no és tant la neteja corporal diària la que hem de mantenir, sinó el canvi de roba diari. Si abans era la dutxa i el bany, a més a més de la rentadora, podríem delimitar un dels dos per estalviar i no contaminar més.

Estem vivint en una societat consumidora i amb escassetat d’aigua, encara que no en som massa conscients perquè de l’aixeta raja aigua. És una societat que va passar de la mínima neteja personal a una obsessió gairebé malaltissa. Si abans, per les circumstàncies que es vivien era així, ara, la nostra societat no és capaç de limitar les seves exigències, moltes vegades, massa malversadores. Busquem un terme mig, educant i donant exemple. I els polítics, tècnics i a qui correspongui, fer tot el que sigui necessari per aprofitar moltes aigües que se’n van a la claveguera sense haver-les aprofitat.

“Tanta roba i tan poc sabó i tan neta que la volen”. Ells, el polítics, a qui hem delegat els nostres vots i els nostres impostos, són qui han de fer el primer pas. No carregar el mort en els pobres ciutadans, fent-nos sentir culpables –gairebé sempre- de tots els mals. I, el fotut del cas, és que aconsegueixen fer-nos sentir culpables. Objectiu complert. I nosaltres, què?

Bona tarda, Sant Vicenç.