S’asseu davant l’ordinador i busca una música tranquil·la; s’aïlla posant-se els cascos. Obre YouTube i se li apareix un concert de Nadal d’un petit grup vocal, que interpreta nadales antigues en llengües originals. Li agrada. Es deixa bressolar pels cants. Li captiva la seva delicadesa i li assalta una paraula: silenci. I llavors sent el que en realitat està passant: està escoltant el silenci, i aquest li està oferint l’oportunitat d’expressar-se. I li sorprèn en descobrir que el silenci no és l’absència total de so, ans tot el contrari, és la presència d’una melodia captivadora que el condueix a un espai interior. I és un lloc càlid, agradable, lliure, on està el millor d’ell. Hi estan els seus records més preuats, les seves millors experiències, els seus sentiments més purs i delicats. El seu jo més sensible.

Portava molts dies intentant trobar algun tema interessant del què parlar. I anava inquiet perquè hi havia alguna cosa que li grinyolava dins. No aconseguia trobar la connexió necessària per tractar sobre el Nadal en un ambient social tan trist, depressiu, ple de males notícies i, sobretot, soroll. Molt de soroll. Llavors la va trobar. La connexió era el silenci. Per això, comença a escriure i invita al lector a buscar en ell el silenci. Arriba allí i contempla la formosa imatge d’un nen petit. Agrada internament aquesta tendresa. I, si abans no la coneixia, ara ja l’ha descobert. Aquest és el principi del silenci del Nadal.