A principis del segle XX, i fins arribar a la Guerra Civil (1936-1939), Catalunya va viure un moment excels pel que fa a les publicacions satíriques que incidien en molts aspectes de la vida catalana, sobretot en l’efervescent. Aleshores, vida urbana. Tal era el seu paper de crítica social i política que el 25 de novembre de 1905, un grup de 400 oficials de l’exèrcit espanyol assaltà la impremta i les relacions de la revista Cu-cut! i del diari La Veu de Catalunya. Arran de l’assalt per un acudit a les forces armades d’en Junceda, el govern espanyol encara va repartir més llenya i va promulgar la llei de jurisdicció, que restringia molt més la llibertat de premsa. Com a conseqüència d’aquest fet es va crear el moviment polític de la Solidaritat Catalana. I el catalanisme polític va agafar més consistència.

Tres anys després d’aquests fets que van representar el tancament de Cu-Cut! durant gairebé un any, va néixer, el 25 de novembre de 1908, la revista Papitu, d’una iniciativa de Feliu Elias, que s’havia donat a conèixer a Cu-Cut! amb la signatura Apa, al costat de noms com ara Cornet, Junceda i Opisso. Papitu va representar un evulsiu del moment intens que es vivia, va crear un nou espai dins del marc de les publicacions satíriques de l’època.

En aquells anys hi havia tres grans publicacions: La Campana de Gràcia, força satírica amb gran consciència social que corresponia a l’esquerra radical; la publicació germana, L’Esquella de la Torratxa, d’ideologia progressista que es va desmarcar de Lerroux arran de l’assalt, i Cu-Cut!, que representava la dreta catalanista. Papitu va afegir un nou component sensual al catalanisme d’uns i a l’anticlericalisme i la consciència social d’altres. Aquest factor es deu a la procedència dels seus col·laboradors, molts d’ells del món de l’art i la creació, i que tenien un hedonisme molt més marcat i que a més de la crítica social i política mostraven la cara sensual de la vida expressada en joves atractives, homes galants i acudits picants.

A més dels incidents amb les autoritats, Papitu va tenir un enfrontament amb la dreta catalana poc després de sortir al carrer. Aquest enfrontament radicalitzà molt més Papitu i cada vegada més es convertí en una revista eròtica fresca, que jugava amb l’equívoc de les paraules més que amb les imatges explícites. Va incidir molt amb els jocs de paraules en què la qüestió hortofructícola deixava entreveure al·lusions al sexe. Aquests equívocs venien d’una pràctica popular molt arrelada a Catalunya, però amb el Papitu aquesta tradició es converteix en art.

Si en l’evolució de la publicació, que va durar des de l’any 1908 fins al 1937, en plena Guerra Civil, passant per períodes repressius com ara la dictadura de Primo de Rivera, es va intentar defugir la censura política, el to eròtic també li va causar problemes. Quan es tancava la revista s’utilitzaven trucs com ara reaparèixer amb la capçalera modificada, com ara amb Papitu. La publicació va tenir problemes fins i tot en la República a causa d’un cert moralisme de l’esquerra.

Aquesta línia relacionada amb el que s’anomenava revistes “galantes”, que se solien trobar a totes les barberies, van generar un humor eròtic, conegut com “psicalíptic”. Després de la guerra aquesta tradició no es va continuar, fins que es va retrobar, però en revistes d’àmbit estatal. A finals dels anys cinquanta van aparèixer Mata Ratos i Can Can, molt lluny dels atreviments de Papitu. Una tradició humorística que continuaria, amb publicacions com ara El Papus, d’àmbit estatal i en castellà. Però la premsa satírica en català ja no viuria aquell moment brillant del primer terç del segle XX.