Foren les darreres paraules de Goethe, “Licht, mehr Licht!. Goethe hi va veure clar tota la vida, i per això foscor i mort li semblaven tot la mateixa cosa. No podia viure a les fosques, com a la majoria dels humans. Però per a Goethe, i per a tothom fins aleshores, la llum es lligava al dia, la vida entrava en latència al capvespre, en una gairebé mort passatgera que l’endemà l’alba dissipava.

Els nostres avis visqueren part de la seva vida en la foscor. Només les espelmes, els llums de ganxo, els llums de carbur començaren a il·luminar aquella foscor, encara que de manera mot parcial. Amb l’arribada de l’electricitat pogueren allargar les hores de llum, encara que fos artificial i amb bombetes de poca intensitat.

Ara ja no és així. L’electricitat il·lumina les nits. I escalfa, refreda i acciona. És el gran vector energètic del nostre temps. Ningú no l’ha vist, tothom en depèn. Un dia sense llum i la nostra vida fa un gran capgirell. Consumim electricitat fresquíssima, acabada de fer. L’electricitat es genera just in time. És portentós. Engeguem la tele i al mateix moment accelerem o alentim algun alternador en alguna central d’algun indret. Milers de vegades cada segon. No hi ha electricitat emmagatzemada enlloc. Gaudim a cada instant d’un sofisticadíssim sistema de generació, transport i distribució que la quotidianitat banalitza. Fins que falla. Aleshores la fragilitat de la nostra complexitat esdevé evidència.

I llavors ens lamentem perquè hem creat un món a mercè de l’electricitat.

Com que sóc un somiatruites, voldria veure en una apagada el costat positiu. Hores per harmonitzar-nos amb la vida primitiva. Sense tele nocturna podríem retrobar una mica més de contacte humà i, si és el cas, augmentar la descendència. Un altre dels avantatges podria ser el d’induir-nos a comprar menys: la falta de llum i l’asfixiant aire dels comerços ens podria allunyar del pecat consumista. També podria suposar un gran xollo per a molts, que veurien alleujada la seva tasca, al no funcionar ordinadors i caixes registradores. Ara bé, si durés massa l’apagada no ens salvaria de la pèrdua de tots els aliments que tenim guardats al fons del congelador, oblidats per les novetats o ofertes del mes.

Seria una ocasió única per veure de nit les estrelles sense contaminació lumínica i per fer exercici i passejar. Seria un moment de fer un alto en el camí i reflexionar sobre quant depenem dels diminutius electrons i el perill del seu subministrament monopolístic.

Mai en sabrem les causes perquè els que ens manen saben jugar molt bé la carta de tirar-se els plats pel cap fent-ho a plena llum perquè ens creiem que realment s’estan discutint. Davant d’un espectacle tan depriment, tanco els ulls i dic: “Visca la foscor”

I per acabar una anècdota:

“Aquell dia arribava la seva dona d’un viatge que havia fet sola, per aclarir les seves idees respecte a la seva relació, li havia dit. I la veritat és que aquell temps separats, el que havia fet és obrir els ulls d’en Manel i fer-li veure que el seu matrimoni no tenia cap futur. Estava assegut al sofà, esperant nerviós l’arribada de la seva dona per dir-li que tot s’havia acabat, quan se’n va anar la llum. El veí li donà un parell d’espelmes per sortir del pas. Quan va arribar la seva dona i va veure les espelmes damunt la taula, ho va interpretar com un gest romàntic i es llançà als braços d’en Manel, que no va ser capaç de dir-li la decisió que havia pres...I avui, encara, continuen feliçment casats.”

Ves per on, aquesta vegada l’apagada no va ser una contrarietat. ¿Qui li hauria dit al Manel uns moments abans quan encara hi veia tan clar que tindria aquest final feliç?