Estimada orca Ulisses:

Hola, com estàs? Et sorprèn que t’escrigui? Tant temps és normal.

Espero que tot et vagi bé a Sant Diego. T’envio aquestes línies perquè he caigut que han passat just 40 anys des que vas arribar al zoo de Barcelona. El 1983 o poc temps després ja et vaig veure a l’Aquarama, portant una pilota de bàsquet tricolor, com la de Harlem Globetrotters, amb el nas, arrencant arengades i verat de la boca del teu cuidador, que després feia surf sobre la teva muntura. Com que estava a les primeres files, em vas batejar, esquitxant-me amb la teva aleta caudal.

Com et tracta la crisi dels 40? Ja ho va dir Dante, “estàs a la meitat de la vida, amb el camí recte ja perdut”. Jo, la veritat, com sempre: l’escriptura no em cansa, però els anys em van fer més reflexiu.

En realitat no t’escric per al teu aniversari, com pots imaginar. Seria incongruent després de no haver-te felicitat al llarg d’aquests 40 anys anteriors. Aquest aniversari m’ha fet retrocedir en el temps, concretament, per revisionar la Barcelona que no era el que ara és. Et vas unir al Floquet de Neus i us vau convertir en un gran reclam turístic, abans fins i tot que ens concedissin els Jocs Olímpics. Allà va començar tot, ¿no? Després te’n vas anar. Bé, més aviat et van fer fora, com a Joana la Boja quan la van enviar a Tordesillas perquè no molestés. Deien que et mossegaves la llengua, que et rabejaves amb dofins i que t’encaraves amb els teus cuidadors. Que t’havies tornat sonada, i no m’estranya, perquè l teva piscina era petita per a un tros d’animal de sis metres de llarg i més de 4.000 quilos.

Recordo quan et van pujar en aquella llitera gegant i et van ficar al Jumbo 747 i van dir que tornaries, Ens ho vam creure, com tantes coses després. Encara recordo les pancartes a la grada de l’Aquarama, cada nen una lletra: “Fins aviat , Ulisses”. No vas tornar, és clar. Al cap i a la fi et dius Ulisses. L’Ulisses de l’Odissea tampoc volia tornar a casa: el malandrí es va passar set anys amb Calipso i un de sencer en braços de Circe. I ja he llegit que tu has refet la teva vida i fins i tot has tingut filles, com nosaltres també.

Ets l’orca més gran de Califòrnia i encara que hi estiguis bé, em diuen que et recordes molt de Barcelona perquè et vam donar carinyo. Si en algun moment sent la crida de tornar a visitar-nos, creu-me que sabrem rebre’t amb molta eufòria. Segur que ens reconeixerem, més grans tots, però si ens mirem als ulls, la comunicació serà total i les llàgrimes es barrejaran d’emoció.

Crida quan t’acostis i t’aniré a veure a la Barceloneta. Portaré, com aquells anys, una camisa hawaiana i una bossa de peix congelat plena de llaminadures per a tu.

El teu amic, JVF.