Quan no li agrada res, i és estrany que coincideixi amb opinions alienes-gairebé sempre equivocades, d’altra banda-, es fa impossible el descans. Portar la contrària, perquè és la seva naturalesa, consumeix les 24 hores del dia. Tot va bé, i de sobte està raonant sobre per què és millor no moure una mica el sofà a la dreta, o no posar tanta sal al menjar, o no escoltar aquell rave de música o no aparcar el cotxe de morro. En els pitjors moments, tot i que es trobi sol, i al voltant regni el silenci, al seu cap es desferma un huracà en el que dona voltes a què respondrà si algú diu alguna cosa, no sap el què, però, segurament erroni o forassenyat. Portar la contrària és superior a la seva persona. No ho pot evitar. En realitat, ni s’adona que ho refuta tot. Només el desconcertaria la coincidència. És gilipolles, diguem-ho, i no vol saber-ho. No veu que resulta  repel·lent i odiós i que sovint està envoltat de bellesa atresorada per a d’altres.

Per descomptat, necessita tenir raó de tant en tant i acalorar els contertulians i, si tenen mànigues, arremangar-se per l’acalorament verbal. La raó és un somni irrenunciable, prehistòric. Per què no discutir, si tots els verbs estan cridats a moure el món cap endavant. La raó és la raó, i la vol; això creu que ho entén qualsevol. A més, no hi ha res  a entendre. Si la conquereix sense esforç tendirà a pensar que no té valor. La vida es renova davant un desacord. La raó sense batalla prèvia val poquíssim. Pateix de moviment perpetu. Passa d’unes mans a unes altres, fuig, torna, va i ve. No va néixer per dir fàcilment “quina raó que tens i que equivocat estic jo”.

Però de tant en tant convé deixar passar la raó de llarg, matar-la amb la indiferència, que se l’apropiï un altre i que rebenti. Sense raó també es viu. Fa anys va llegir un relat en el qual delegacions diplomàtiques de dos països enfrontats es reunien a negociar. En la primera trobada se saludaven circumspectes, envanides, i totes dues  infal·libles. Durant setmanes no hi havia  acostaments. Però un dia, a mitja reunió, algú va deixar caure: “¿Un porret?”. Va ser l’inesperat punt d’inflexió. A partir d’allà, un altre es va afluixar la corbata, un altre va dir “quin puto conyàs tot”, un altre va oferir xiclets. No van trigar a diluir-se les diferències insalvables. Al llarg de les setmanes següents, amb les delegacions  disposades per fi a escoltar-se, fins i tot a deixar-se convèncer per un bon argument, van acostar posicions misteriosament. La receptivitat va produir al cap de temps un inesperat efecte, el que mai s’havia vist: cadascuna de les parts va assumir les posicions  rivals, de manera que al final del relat estaven com al principi, allunyats.

La raó esclavitza, estableix un precedent, i quan més endavant per un casual ell no la té, o se li nega, pateix l’estigma de ser ell qui es va equivocar. Ningú el qualificarà de geni, tot i que els genis que hi ha no tenen ni puta idea de res, al contrari que ell, que ho sap tot, per descomptat.