Marià Fortuny neix a Reus l’any 1838. El seu avi feia figuretes de cera i d’ell aprèn les primeres idees sobra la pintura i l’escultura.

L’any 1850, quan tenia dotze anys, viatja a peu a Barcelona amb el seu avi per treballar al taller de Talarn.

Tres anys després, entra a l’escola de Belles Arts de la Llotja on estarà estudiant fins 1857. Entre els seus mestres hi ha Milà i Fontanals. L’any 1857, la Diputació de Barcelona li concedeix una beca per dos anys per anar a perfeccionar-se a Roma. Allà serà influenciat per l’escola de pintors, anomenada els Natzarens, que relacionaven el seu art amb el cristianisme i que, com artistes, volien portar una vida de recolliment i meditació. Però Fortuny aviat es decantarà per tendències més personals, interessant-se més pels temes de la vida diària que per la pintura religiosa. El 1860, la Diputació de Barcelona proposa a Fortuny la realització d’una gran obra sobre els esdeveniments del Marroc. Amb aquest motiu Fortuny va a Àfrica i allà pren apunts destinats al quadre que se li ha encarregat: dibuixa les batalles, els campaments i la guerra, però també els àrabs, els seus costums i els seus objectes, rics en color i ornamentació.

En tornar, passa per Madrid i després viatja per Europa per veure els museus i conèixer la pintura de temes bèl·lics que s’han fet fins aleshores. Finalment torna a Roma i fa els treballs preparatoris de La batalla de Tetuán..

L’any 1862 fa un altre viatge al Marroc. De tornada es trasllada d’estudi perquè l’obra que farà és un quadre de 3 metres d’alt per 9, 72 d’ample: Fortuny necessita molt espai. En el nou estudi treballa amb els seus amics i col·legues Tapiró, Agrassot i Simonetti. Pinta alguns altres quadres amb escenes del segle XVIII com ara El col·leccionista d’estampes. (1863)

L’any 1867 Fortuny exposa a l’estudi de Madrazo de Madrid i es casa amb la filla d’aquest, Cecilia. Aquest any pinta La Vicaria, i altres quadres de temes populars i orientals. Aquest mateix any Fortuny accepta la invitació del seu marxant Goupil i s’instal·la a París. Goupil, que vendrà molt bé les obres de Fortuny, l’anirà pressionant cada vegada més perquè pinti escenes ambientades en el segle XVIII (com La Vicaria) amb objectes rics i plens de detalls i color. Fortuny, que era col·leccionista d’antiguitats i tenia una manera molt delicada de tractar els objectes i les figures, acceptà de grat al principi, però a poc a poc ho va anar vivint com un obstacle a la seva recerca i el seu creixement artístic.

L’any 1971, Fortuny es trasllada a Granada on vol estar tranquil, fugir de l’èxit que l’obliga a repetir sempre el mateix tipus de treballs i pintar a l’aire lliure la llum andalusa, els models gitanos i els espais arquitectònics plens de detalls i colors de l’Alhambra. Al seu voltant es van anar creant a poc a poc un ambient artístic que, més que una escola, va ser un grup d’amics.

El 1873, finalment, Fortuny trenca les seves relacions amb Goupil: a partir d’ara vol pintar per a ell, fugint de temes i estils imposats. L’any següent passa l’estiu a Portici ( a prop de Nàpols) i, efectivament, el seu treball evoluciona amb molta rapidesa: la llum, el color i l’energia de l’atmosfera inunden tots els detalls, que sovint queden reduïts a unes quantes taques.

Malauradament, però, a la tornada de Portici al final de l’estiu, Fortuny es posa malalt i mor, sense que se sàpiga exactament la causa, el 21 de novembre de 1874 als 36 anys d’edat.

Fortuny va tenir encara més èxit després de mort que en vida, i molts dels seus contemporanis es preguntaven on hauria arribat si no hagués mort tan jove. Això no es pot saber amb seguretat, però el que sí sabem ara és que l’obra de Fortuny va contribuir enormement a l’evolució de la pintura vers l’impressionisme, i sobretot vers l’obertura a l’espai i a la llibertat de les formes dels artistes del segle XX.

Molins de Rei li ha dedicat un carrer, abans anomenat del Pou Artesià o carrer del Sol (ara poc hi toca), on hi ha el Museu Municipal.