Els Evangelis afirmen que els Reis Mags venien d’Orient i portaven, entre altres presents, or, encens i mirra. Per a un europeu anterior al descobriment d’Amèrica, els camells que arribaven de l’oceà Índic i de les terres que havia visitat Marco Polo amagaven uns altres tresors que es pagaven a preu d’or. Eren les espècies, que feien embogir tota la cuina cristiana d’Occident, fins a arribar a l’extrem que aquell que guardava les claus dels especiers, sempre era un noble d’alt rang. Les espècies eren indispensables en una cuina que no tenia conservants. N’hi ha prou de recordar que només amb sal i pebre, la nou moscada, la canyella i els claus d’espècia n’hi havia prou per muntar una croada, o una expedició que se saltés les duanes de l’Orient Mitjà per arribar a les Índies. L’afició pel safrà (resultat de la cultura musulmana) va marcar un signe d’identitat en la cuina peninsular.

A l’Índia el safrà té un sentit religiós, que tenyeix els mantells dels Reis Mags. El safrà de la màxima qualitat s’aconsegueix amb els estigmes de la flor, cosa que fa necessari collir-ne més de 200.000 per aconseguir un quilo d’aquesta espècie. Signe de fertilitat i de virilitat, el safrà és un regal de casament i amb ell s’elabora a l’Índia la beguda afrodisíaca anomenada kawa. Els croats suposaren que hi havia safrà entre els regals dels Reis Mags.

El pebre era una perla negra diminuta i d’alt valor. Per recordar-ho, l’any 1000 no tenia preu: es valorava amb permutes. L’aroma del pebre negre, madur, és d’una riquesa complexa que li ha donat presència en moltes preparacions, entre elles com a perfumant del cafè. El millor pebre és el de l’Índia, de la regió de Kerala. Es recol·lecta entre el gener i el març, encara que el de qualitat superior es deixa a la planta fins que agafa un color rogenc.

Amb les caravanes de camells arribava a l’Occident un altre regal diví, la canyella, l’escorça interna dels cínamoms de Sri Lanka. Enrotllades unes dins de les altres, formen una barra que pot arribar a mesurar un metre. Molts plats típics de Catalunya conserven l’empremta d’aquesta aroma que acompanya les pomes farcides, les aus i fins i tot begudes calentes com la xocolata i el cafè. De fet, la cuina medieval catalana va imposar a les corts d’Europa les normes d’ús de les espècies.

La vainilla, un altre regal per als sentits, no podia estar a les alforges dels camells ja que entra a la cuina europea a través del descobriment de Mèxic. És el fruit d’una orquídia, per tant delicada i de difícil manipulació, de manera que no sempre n’hi ha bones collites.

Els Mags van tornar als seus països per camins diferents per no haver de donar explicacions a Herodes. Però els soldats del rei seguien buscant innocents per matar-los. Per això, la Verge Maria li va dir a Sant Josep:

“Anem-se’n a Egipte,/ anem-se’n espòs, anem sense repòs./ Deixem nostres cases/ i terres també/ perquè el rei Herodes/ diuen que ja ve”. Se’n van a l’alba i “els àngels davallen,/ també els ocellets,/ perquè el bon Jesús/ no fos descobert”.

Però, pel que sembla, no era suficient i per això Maria, previsora, al passar vora un camp en què es sembrava blat, li va demanar al pagès que comencés la sega: “Com el segaria/ si encara no és nat?” va respondre amb tota lògica el pagès. Però la Verge va insistir: ”Preneu la falceta/ que ho serà aviat.” I així va ser, perquè “no va trigar una hora/ que ja era espigat.” Miracle, és clar.

Amb les penúries que devien passar cap a terres estranyes, no és difícil imaginar que com de bossa no en portaven gaire, les espècies dels Reis Mags, si és que ens hi quedaven, féu que fos més lleugera la seva estança en la terra dels faraons.