Pujant pel carrer Jacint Verdaguer, anomenat antigament Rambla de la Riera, ja que era el trajecte natural de la riera de Sant Bartomeu que anava a desembocar al riu Llobregat, i fou desviada en construir la via del tren, abans del soterrament, per travessar la via hi havia un pas a nivell i dos ponts d’obra vista, un a l’alçada de l’antiga clínica del Sagrat Cor i l’altra a la fàbrica Samaranch.

En una fotografia antiga es pot veure el pont i al fons el túnel del tren i, al costat de havia hi havia un bon camí, a continuació, feixes de vinya i horta. Aquests terrenys foren rebaixats i s’hi edificaren blocs de pisos.

Al costat del pas nivell, avui es nota per l’elevació del carrer, quedant les cases de la part de baix (concretament Cal Tarragó, cal guixaire i el bloc de pisos del bar Diana) a un nivell inferior, salvat per escales i baranes poc estètiques, es troba la plaça anomenada encara per molta gent, plaça dels Caiguts, encara que el seu nom oficial és plaça dels Països Catalans. Dita dels Caiguts perquè fins no fa massa anys s’hi aixecava un monument de dubtosa estètica als morts de la guerra dels anys 1936-39, però no dedicada a tots els morts dels dos bàndols. Tal com diu la “Memoria de la Gestión Corporativa 1958-59”: “La importancia de Nuestra Cruzada, los heroicos sacrificios que la victoria encierra y la trascendencia que ha tenido para el futuro de España esta epopeya, no pueden quedar perpetuados en el sencillo obelisco que se levanta en la Plaza de los Caídos y construído en los primeros momentos de la Liberación de nuestra Villa por el Glorioso Ejército Nacional.

“Es necesario que las piedras y los bloques de cemento que se levanten tengan la grandeza de los monumentos antiguos, que desafien al tiempo y al olvido y que constituyan lugar de meditación para que las generaciones futuras rindan tributo de admiración a los que les legaron una España mejor”.

El projecte va costar 124.939, 55 pessetes, de les quals l’Ajuntament en va pagar 75.000 i la resta fins arribar a la quantitat final la Jefatura Local del Movimiento, mitjançant subscripció popular oberta.

Publicat el corresponent concurs-subhasta, les obres foren adjudicades al contratista Andrés Vigorós Grifos, per la quantitat de 119.400 pessetes.

La història d’aquesta plaça és força curiosa. Al segle XIX quan la vila era més reduïda, no hi havia cap casa en aquest indret i l’actual plaça era utilitzada com a cementiri (inaugurat l’any 1836). A mesura que la vila anà creixent, començaren a construir-se cases per aquesta zona, fins que el cementiri quedà atrapat dins de la població. Això féu que l’any 1897, aquell es traslladés més lluny, just al lloc on es troba actualment i part del seu entorn també s’ha anat poblant de cases.

La construcció de noves cases anà envoltant el cementiri vell, la qual cosa determinà l’aparició d’un ampli buit que es convertí en una plaça que ha anat rebent, al llarg dels temps, diferents noms: Plaça del cementiri vell, Plaça nova, Plaça d’Àngel Guimerà, Plaça dels Caiguts i actualment Plaça dels Països Catalans, encara que per molta gent, en to burlesc, li diu la Plaça dels Despullats, per les estàtues del Rei Alfons II lliurant un document al primer habitant de Molins de Rei, Bernat el Ferrer, tots dos despullats i amb la mateixa altura, per indicar –segons els organitzadors- que no hi ha ha d’haver ningú per sobre d’altre. Un monument més que segueix la llista de monuments, sense cap gràcia ni visió que poblen per Molins de Rei. Tots esquifits o mal cuidats.

La casa d’Andreu Comajuncosa, era la primera casa que iniciava la plaça per la part nord. Feia cantonada amb el carrer Verdaguer i l’11 de Setembre. Fou feta per D. Vallcorbo, mestre d’obres l’any 1904 i fou enderrocada l’estiu del 1997.

Aquests senzill edifici de façana arrebossada de color terra i extrema simplicitat decorativa reflectia la voluntat constructiva de la pagesia per dotar-se de cases inserides en l’estructura urbana de la vila sense perdre la funcionalitat agrària, i havia mantingut fins poc abans d’enderrocar-la el pati, l’entrada de carros i els magatzems pel carrer 11 de Setembre que, després de la guerra, tingué durant molts anys el nom de 25 de Enero.

Per sort es conserven dues cases singulars a la plaça. Les dels números 5 i 7.

La caseta del número 5 és la més vistosa. És una reeixida mostra de l’empremta del modernisme en els gustos populars a les primeres dècades del segle XX. La seva façana, d’un gran cromatisme, destaca per l’ús de diferents materials. El mosaic es juxtaposa a la pedra rugosa disposada de diferents maneres i accentua el caràcter textural de la composició. Els bancals de la porta, les finestres i el sòcol estan construïts amb el trencadís, mentre al pis alt hi ha pedra aplacada molt irregular, amb l’encast de relleus circulars en trencadís el costat de les finestres. El perfil del coronament és una motllura corbada com una onada d’escuma blanca. Malgrat l’evident influència de Gaudí, cal destacar-ne l’espontaneïtat i l’originalitat.

La casa del costat, la número 7, combina decoració de diferents estils: el sòcol de carreus molt regulars de pedra, les parets arrebossades amb alguns esgrafiats vegetals entorn de la finestra de la planta baixa i la porta, i la singularitat de les llindes de ceràmica de totes les obertures. Al primer pis, el balcó de tres portes presideix la façana i damunt d’ella s’inicien uns relleus que marquen una arcada i un timpà de ceràmica de gran cromatisme.

La plaça ha estat remodelada moltes vegades quan a mobiliari infantil. Actualment consta de diferents aparells segons les normes de seguretat de cara als nens. Es pot considerar un bon lloc d’esbarjo.