La mort arriba cada dia i cada dia l’estranya. A la vida, en canvi, li fa poca atenció. Va del dormitori a la cuina com somnàmbul, sens fer cas dels petits canvis de temperatura que hi ha entre el trajecte ni en l’evolució de les olors. Ni tan sols és sensible al volum del seu propi cos al travessar aquest espai domèstic que amb el temps ha esdevingut un espai moral.

–Vaig a fregar els plats –diu, i s’aixeca del sofà on ha fet una migdiadeta de 10 minuts.

–Col·loca’ls al rentaplats –suggereix la seva dona.

Però ell prefereix fregar-los a mà, com una forma de tenir temps per pensar. Li agrada, sobretot, la concavitat exagerada dels plats fondos. La mateixa expressió plat fondo l’omple d’estupor. No pensa en una fondària física, sinó en una profunditat filosòfica. Els plats fondos, on de petit prenia la sopa de lletres, tenien un misteri.

Una fondària que resultava incòmoda. Es prenia la sopa emocionat per descobrir el fons del plat, sempre decebedor i sempre insòlit. Recorda aquelles escenes remotes mentre passa l’esponja per les corbes suaus dels plats fondos d’avui. Li agrada l’espuma que fa el sabó líquid. Li complau esbandir el plat, que després queda lluent sobre el marbre. Hi ha una interrogació en la forma dels plats fondos.

En fi.

Pensa poc en els fets de la vida domèstica, que porta a terme com robot, com màquines. No es fixa en el remolí que forma l’aigua a l’escapar-se pel forat de l’aigüera. ¿Per què adopta aquesta forma? ¿Per què a l’hemisferi nord gira en la direcció de les agulles del rellotge i al contrari a l’hemisferi sud? Pensa en el seu antípoda, que ara estarà fregant, com ell. Potser podria parlar-hi.

–Hola, antípoda –diu en direcció al desaigüe.

La seva dona entra a la cuina i li pregunta amb qui parla. Li diu que amb el seu antípoda.

–Ja. –diu ella– Després posa-li menjar al gat.

I així passen els dies, a l’espera d’una revelació que no arriba.