El moniato és un dels tubercles de conreu més antic als territori de l’Amèrica Central. Els centreamericans ja conreaven moniatos quan Cristòfor Colom va atracar a les seves costes el 1492. En el quart viatge va portar aquest tubercle a Espanya per conrear-lo i des de llavors es va estendre ràpidament per tot el continent europeu. Actualment, el 90% de la seva producció es localitza a l’Àsia. La seva tradició es remunta a més de 8.000 anys.

Estudis recents han posat de manifest que el moniato té més sodi que la patata i és molt ric en potassi, a més, és una font excel·lent de la provitamina A i vitamina E i C. Els moniatos, menjats en aquesta època de Tots Sants, ajuden al trànsit intestinal, reforcen la melsa i el pàncrees i són molt bons per al fetge, els ulls i la pell. Amb aquests tubercles es poden preparar tant plats dolços com salats.

Sovint ha estat un producte menyspreat, com acabem de dir. També cal destacar que el 70% del seu pes és aigua i això el converteix en un aliment amb una alta funció depuradora, especialment si es consumeix cuit. Pels nutrients que aporta, els moniatos són molt adequats per introduir en la dieta de nens i esportistes.

Menjar al caliu, el moniato és de molt bon nodriment. Entorn de la festa de Tots Sants és força tradicional de menjar-ne cuits al forn per acompanyar les castanys torrades i els panellets. També fregits o en puré, com a guarnició en plats de carn i peix, o fins i tot com a ingredient principals de cremes, dolços i pastissos. I és que la seva textura i el seu sabor fan que s’adapti perfectament a qualsevol recepta. No obstant això, cal cuinar-lo bé perquè pot resultar indigest.

Els antics frares apreciaven molt el moniato i el conreaven assíduament en les hortes conventuals, particularment les situades en la zona mediterrània:

“Es una planta vivaz de tallo rastrero. (...) Sus flores, campanulades, violetes o rojizas, no aparecen más que en climas cálidos i semejan a las de la campanilla. Los tubérculos son alargados i redondeados, muy arhinosos i algunos reprochan su sabor dulce y aromático (...) El arranque debe hacerse con tiempo seco y teniendo cuidado de no mutilar los tubérculos” (T. A., Propiedades de las plantes, s. f.).

En la tradició gastronòmica dels frares, per les festes que coincidien en temps de tardor, en alguns dels convents es preparava una mena de pastís fet amb pasta de moniato.

Avui explicarem una recepta, fàcil de fer: Truita de moniato i ceba:

Els ingredients són: 2 moniatos, 1 ceba grossa, 4 ous i oli, sal, pebre i romaní.

“Es couen els moniatos al forn fins que estiguin fets. Es tallen i es reserven. Mentrestant, es sofregeix en una paella una ceba grossa amb una mica d’oli. S’afegeixen els moniatos tallats i es dauren uns minuts. Finalment, es baten els ous i es barregen amb els moniatos i la ceba. Se salpebre, s’afegeix una mica de romaní i es fa la truita.”

Si feu aquesta truita, bon profit i si també us agraden els moniatos al forn, bon menjar en aquest dies acompanyats de castanyes i panellets.