Ahir es van complir 130 anys quan una bomba llançada per un anarquista va causar 20 morts al Gran Teatre del Liceu barceloní. L’atemptat va ajudar a criminalitzar el moviment llibertari.

La por als atemptats als espais concorreguts és un dels pànics del nostre temps. (Recordem el que hi hagué a la mateixa Rambla el 17 d’agost del 2017). Avui volem recordar aquell 7 de novembre del 1893, s’inaugurava la temporada del Gran Teatre del Liceu. En aquells temps, era un dels grans esdeveniments en què la burgesia catalana tenia la oportunitat de lluir-se. No es tractava només d’assistir a una funció lírica, sinó de fer-se veure i compartir un espai que aleshores era símbol de l’elitisme econòmic i social per deixar ben clar qui era el pobre i qui era el ric.

L’òpera escollida era Guillem Tell. El primer acte ca transcórrer sense incidents, però després del descans, quan tot just sonaven els primers compassos de la segona part, un home, Santiago Salvador, va llançar dues bombes orsini a la platea. Només en va esclatar una., però va provocar una vintena de morts i un nombre incomptable de ferits. El fet va causar una enorme consternació a la societat de l’època, que ja feia un temps que començava a veure amb inquietud les postures violentes d’un sector de l’anarquisme.

Salvador va ser detingut a Saragossa dies després del crim. Durant el judici va afirmar que havia comès l’atemptat per venjar l’execució de Paulí Pallàs, anarquista , autor de diverses accions terroristes a Barcelona- La policia va aprofitar la situació per iniciar una repressió indiscriminada contra el moviment anarquista, que tan arrelat estava a Catalunya de tombant del segle. Santiago Salvador, i sis obrers més que no tenien res a veure van ser jutjats i condemnats a mort, acusats de ser els responsables de l’atemptat.

“L’anarquisme és un moviment ideològic és tan complex i divers que va des dels sectors més violents fins a l’anarquisme individualista, que defensa el lliure albir de cadascú com a màxim exponent de la llibertat. Aquest moviment sempre ha estat perseguit i criminalitzat pel poder polític amb l’objectiu de debilitar-lo.” (Xavier Díez, historiador). Es va intentar després de l’atemptat del Liceu, i també passaria posteriorment, arran de la Setmana Tràgica del 1909, quan va esclatar una revolta per protestar contra la mobilització dels reservistes enviats a la guerra del Marroc (Revisar la pel·lícula “La ciutat cremada” de l’any 1976, dirigida per Antoni Ribas), que va acabar afusellant el pedagog Francesc Ferrer Guàrdia, tot i que no era a la ciutat durant els disturbis). Molins de Rei li ha dedicat un carrer, i d’ell n’he parlat a través d’aquest espai.

Després van venir els anys de pistolerisme i la capital catalana es va convertir en un camp de batalla amb enfrontaments armats constants entre policies i anarquistes. La violència als carrers va servir a Primo de Rivera per justificar el cop d’estat militar i la dictadura que va durar del 1923 i fins al 1930. Durant la posterior Segona República i la Guerra Civil, l’anarquisme va tornar a ressorgir, però la dictadura franquista es va cuidar prou d’eliminar-lo amb una repressió duríssima. Després, durant la transició, els intents de revifar el moviment van fracassar, en part per una nova criminalització de l’anarquisme, a qui es van atribuir atemptats d’autoria poc clara, com el de la sala de festes Scala el gener del 1978.

Després de l’atemptat del 1893, el Liceu va tornar a obrir portes el 18 de gener de 1894 i, tal com explica la doctora en Filologia Catalana Gemma Bartolí, “va continuar sent un espai clau de la burgesia barcelonina (Avui està més a l’abast del públic en general) perquè, per més que els terroristes (els d’abans i els d’ara) pretenguin atemorir la societat, la vida torna”.