Quan jo era petit, la diada dels Morts començava el vespre de Tots Sants amb el ressò lúgubre de les campanes tocant a morts. Els carrers eren mig deserts: tothom procurava ser a casa, per no topar-s amb els difunts que vagaven pel món.

A les cases s’envoltaven els retrats dels difunts de la família de xinxetes de cera i tothom s’endolava, perquè de vestits negres sempre n’hi havia, a les cases; sempre es portava dol per un o altre difunt. Les ràdios tocaven “música sacra” i les famílies devotes resaven el rosari en sufragi de les ànimes i es torraven castanyes en una paella foradada.

La tardor ja no era la de les fulles daurades sinó la dels arbres despullats i de l’angúnia d’acostar-se al desembre congelat. Era l’estació dels penellons i dels nassos amb regalims de mocs, que alguns s’eixugaven amb mitja mànega. Temps de guants, mitenes, bufandes i passamuntanyes. “Per Tots sants, amagar mans” o “Per Tots sants, capes i mocadors grans”. Les flors de la tardor eren les pròpies dels morts, sobretot crisantems i semprevives. I els fruits també: codonys, castanyes...i era el temps d’estrenar el vi novell.

Les castanyeres eren tota una institució. S’endevinava per l’olor a quines cantonades havien instal·lat els seus fogons rodons i fondos. I pel pregó: “¡Calentes i grosses! ¿Qui en vol, ara que fumen?”. Les servien, com ara, amb paperines de paper d’estrassa. I també els moniatos.

Els panellets, en canvi, eren obra de pastisseria, encara que la majoria se’ls feien a casa, fets amb ametlles picades, sucre i rovell d’ou. D’ametlla, de massapà, d codony...i de pinyons. S’acompanyaven amb vi novell o ranci, o amb moscatell, mistela o malvasia. O amb xampany, dolç, semisec o sec. Un altre complement eren les fruites confitades collies a l’estiu: peres, préssecs, albercocs i cabell d’àngel.

Panellets i castanyes són els elements propis de les populars castanyades que se celebren la vigília de Tots Sants, i que abans es feien al vespre del dia de Tots Sants, la vigília del Dia dels Morts o de les Ànimes. Ja que deriven dels antics àpats de difunts. Actualment la castanyada s’ha convertit en una revetlla de tardor, com la de sant Joan és la d’estiu i les nits de Nadal i Fi d’Any les de l’hivern. L’una amb panellets, l’altra amb coca i les altres amb torrons.

Sembla que els panellets deriven dels panets d’ofrena, d’ànimes o absoltes de les misses de difunts d’aquestes diades. Una ofrena acompanyada de candeles de cera groga –les blanques eren prohibides aquests dies- que s’oferien al celebrant i que l’escolà recollia per ofegar-les cap per avall en una galleda d’aigua.

Les recordo prou, aquells tres misses, que era preceptuat de celebrar en memòria dels difunts. Se solien celebrar totes alhora: una a l’altar major, la principal; les altres dues, una a cada banda, als altars laterals, bastits per a l’ocasió. Si a la parròquia només hi havia un capellà, les tres es feien al mateix altar sortint després de cada missa els fidels i tornant a entrar a l’església.

Una altra de les tradicions mantingudes fins avui és la visita al cementiri: corrues de gent amb flors per als seus morts acudeixen als cementiris a portar flors al nínxol familiar i a resar als difunts particulars. Tan se val que sigui una tradició pagana d’origen ancestral: fins i tot s’havien celebrat àpats funeraris al voltant de les tombes. Malgrat que l’Església primitiva no retia culte als morts sinó només als màrtirs, i després als sants.

La por als morts va íntimament unida a les supersticions paganes. A la vetlla del Dia de les Ànimes no hi podien faltar els contes de por. Avui, però, la Mort és absent de la nostra vida col·lectiva, però abans no. Els sermons dels “exercicis espirituals” i de festes com la dels Morts estamordien els pecadors amb la intenció de provocar el seu penediment.

Cada any, ara ja molt poc, es representava als teatres el mite més famós de Don Juan Tenorio, teatralitzat per Tirso de Molina i consagrat per José Zorrilla. El Tenorio, xulejant, convidava al sopar dels morts el Comendador a qui havia llevat la vida, i aquest Convidado de pedra s’hi representava per endur-se’l a l’Infern: “Los muertos se han de filtrar por las paredes...”

Nosaltres no havíem celebrat mai la festa principal del calendari cèltic, la d’All Hallow Even- “la vetlla de tot el que és sagrat”-, que venerava Samuhin, déu de la sembra i dels morts i tenia lloc el primer dia de novembre. No va ser fins al segle IX, dedicada als Fidels Difunts que es va incorporar al calendari cristià.

Tot i que uns ritus semblants havien estat usuals de certes comarques catalanes i aragoneses de muntanya, avui, de rebot, ens ha tornat banalitzada a través de la filmografia nord-americana, segons la tradició que els Estats Units havien rebut dels emigrants irlandesos. I aquí la tenim ara, de forastera que era, sense saber què carai significa, i amb el nom tergiversat (Halloween). I és que la globalització és tota una altra cosa.

Jo seguiré la tradició de quan era petit i que, durant els meus anys de mestre, sempre vaig inculcar-la als alumnes a través de dibuixos, històries i sobretot dites populars perquè el nostre costumari és molt ric en tradicions nostrades i només nosaltres les podem preservar i continuar.